escrits de l'home fosc

CHOP SUEY

2012-01-23T21:50:00.000+01:00

Un cop més, el bloc de Relats Conjunts m'ha cridat l'atenció, i aquesta és la meva visió dels fets.

Chop Suey - Edward Hopper - 1929

Velles companyes d'escola prenent un chop suey

—Estic molt contenta d’haverdinat amb tu, feia tant que no ens veiem. I per cert, m’encanta el teu barretblau, és molt modern.

—Me l’ha comprat en Ron, al Ricky’sde la 57, entre Basleys Park i l’edifici del Hearst Magazine, em va dir.

—A tocar del Hudson Hotel! Molt murrien Ron, i què hi feia per allà?

—No havia caigut que estava atocar del Hudson...

—De l’Hotel Hudson, ja saps quesi va a fer per allí, oi?

—No m’enganyaria ell, mai, iencara menys em compraria un barret a tocar de l'hipotètic lloc per a les sevescites amagades. No em facis voltar el cap!

—Jo sols volia ajudar.

—Mira Rita, no sé pas que hi femprenent-nos un Chop Suey en el barri xinès, tu i jo, que mai ens havíem portatbé a l’escola. Precisament, ahir en parlava amb la Glenda, diu que tens unavida una mica llibertina, que si quedàvem, hauria de vigilar amb tu, que no etsaigua clara.

—Dory, filla meva, feia molt queno ens veiem i de la Glenda t’he de dir que li vaig pispar un xicot a launiversitat, i no m’ho ha perdonat mai, coses de jovenetes. Ara ja no tenimedat per baralles de pantalons.

—Mira, marxem, que el mansoi delteu darrere està a punt d’encendre un cigarret, si el Ron sent que faig olor detabac...

—Et té molt collada el teu Ron...

—Marxem?

—Està bé, ja pagaré jo, aquestcop et convido.

—No sé si tindrem un altre cop.

—Sí, dona, pels vells temps, hemde fer una copa plegades una nit d’aquestes.

—Si vens amb un acompanyant...

—No, el meu xicot no vindrà... hotinc difícil per fer-lo anar a festes... és casat.

—Mira Rita, millor ho deixemaquí, em fas patir i el Ron no sap que ens hem vist, tal com vas demanar quefes.

—Ets un encant Dora, ja enstelefonarem.

—Adéu Rita, no em tornis atelefonar, mai més. No vull sentir-ne a parlar més de tu, i del Ron, ja me n’encarregaréjo d’ell. De moment encara em fa regals, i pel que he entès de la teva trobada,faré per no deixar-li temps a perdre amb altres activitats que no siguinfamiliars, estic embarassada i ell encara no ho sap, espero que no m’esguerrisla noticia. I per cert, ja he pagat abans, quan he anat al tocador. És l’últimacosa que en treus de casa meva, si no ho he entès malament, ja t’he pagat massacoses, i sense saber-ho.

—Com a mínim, et diré que el chopsuey estava molt bo.

—Doncs escura bé el plat, que en aixòd’escurar ets una artista. La Glenda també em va comentar que ho feies molt bé,en tots els sentits. Adéu-siau Rita.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2012

Edward Hopper - selfportrait (1925-1930)

EDWARD HOPPER a la wikipèdia

Chop Suey EL DIBUIX A LA WIKIPÈDIA

UN FIL DE SANG

2012-01-11T21:51:00.003+01:00

En el concurs de micro relats de l'ARC, aquest curs es parla de sentiments, i en el mes de Gener toca la por. I aquesta és una de les més ancestrals.

Cementiri en els Jardins de Santa Katerina . Stockholm . Suècia - Fotografia: Ferran d'Armengol

Un fil de sang

“—No tens necessitat...

—Però ho vull.”

Fa dies que hi rumio i no me’nsurto, em sento garratibat i fred. Reconec la vella sensació d’estar immers enuna etapa de depressió creativa, feia temps que no em sentia tan emmurriat. Odioles anades i vingudes de la inspiració i el vegetar dins d’un defalliment vitaldominat per l’angoixa. En aquest estat, prefereixo seguir dormint, i mirarendins, on hi sento olor de terra humida, records d’estius de la infantesa quan,tot seguint una ferum peculiar, vaig trobar un gat mig enterrat a tocar d’unarbre, es barrejaven la fortor de la mort animal i la humitat del terreny remogut.I ara sento l’olor en els narius de la memòria, i no puc concebre com es faaixò de flairar dins dels records olfactius, no ho entenc, però em passa. Comem passa el sentir aquell xiulet persistent que no deixa de sonar dins del meucervell, entre timpà i timpà, constantment, sense defallir en cap moment, isols falta que jo hi pensi, perquè soni amb més estridència. Curiós, ara nol’escolto.

I persegueixo imatges, que comsomnis reviscuts passen per davant de la meva còrnia però mai fora dels ulls. Reflexosinconnexos, records sense sentit.
Obro els ulls i la foscam’envolta, una sensació angoixant m’oprimeix l’estèrnum. Bellugo les mans ipalpo una tela suau que m’encaixa tot el cos. Puc percebre un so apagat, músicade violins potser. El cor es dispara quan puc admetre on sóc. Em sentodefallir, respirar es fa feixuc, no m’ho puc creure. Escolto veus, una és de l’Alba,la reconec. Tinc els ulls oberts com plats, però no veig res... no em pot vèncerla por! m’he de mantenir despert, però com?
Ara sí, una escletxa de llum,podré moure’m.
Estic cansat. Seguiré fent força,fins l’últim alè.
Fins quan el cor ha dit prou.

“—Els ulls! —acompanyant un xiscle esgarrifós, l’Alba es tapa la cara.Volia afrontar el rostre seré i apagat del seu pare, però no esperava trobar-lomossegant-se la llengua i amb un càlid fil de sang llepant-li els llavis.”

Ferran d'Armengol
Terrassa - Gener 2012

HAIKU - BANALITAT I DESTÍ

2012-01-08T13:16:00.001+01:00

Veient una imatge, crea un haiku o tanka, entra a Relats en Català i participa en el seu repte japonès.

Camí - imatge cedida per Angie de RC

Banalitat i destí

Trémer pel dubte,

polsegós incert destí

d’un horitzó pla.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Gener 2012

VIURE SENSE TU

2011-12-24T14:20:00.000+01:00

Aquest dies de Nadal hi ha gent que sent d'una manera més punyent la manca dels absents, aquells amics o familiars que ja no hi són. Jo procuro pensar-hi tot l'any, i així, aquest dies no es fa tan feixucs.

Sagrada Família, el naixement. Foto: Ferran d'Armengol

Viure sense tu

Viure sense tu en aquest món

és fer el camí amb la pruïja

dels records que no ho són,

és viure en un plany que confon.

Volen els teus instants,

com gotes de fina pluja

que de l’abast del teu entorn

l’aire les fa ser emigrants.

Et cercaré amb els ulls quiets

amb les mans i amb les dents,

amb el seny hieràtic

de qui sap que ja no hi ets.

Sobreviuré amb l’orgull estàtic

de qui convoca tan melangiosa absència.

I abstrauré la teva presència

evocant testimoniatges, no del tot absents.

Ferran d'Armengol
Nadal 2011

Agrair a la Sílvia que m'ha descobert aquesta cançó. No, no és una nadala, però m'ha inspirat el poema que heu llegit abans.

ESPERARÉ EN EL LLIT - (ORACIÓ)

2011-12-04T13:30:00.001+01:00

A la plana dels Relats en Català, aquest mes segueixen amb el premi de micro relats a la rádio, i dins dels sentiments, tema central d'aquest curs, a Desembre li toca "Desig". I jo us presento un desig de saber coses, tan importants com la que demana la meva protagonista.

Masia a la ruta Les Preses-Girona - Foto: Ferran d'Armengol

Esperaré en el llit – (Oració)

Ha succeït just quan m’acabava el got de llet calentona, asseguda a la taula de la cuina, i no puc res més que donar-te les gràcies, Sant Jeroni, per escoltar els meus precs demanant-te saber-ne l’hora, un afany senzill, sempre ho he pensat. He telefonat a la meva filla i li he explicat; m’ha dit que venia volant, jo li he dit no corris, faràs tard igualment. El cansament em colpeix, viure en aquest casal solitari em fa venir basarda, però és casa meva. El poble no està lluny, vint minuts a peu, set o vuit en cotxe per un camí intransitable quan plou, com avui. No hi ha temps. Per això vaig demanar-te de saber el moment, i quan fos l’hora, m’avisessis amb dos trucs a la porta. Com els que ara mateix han repicat amb força. Me’n vaig al llit, clouré els ulls i esperaré, pacient, aquesta angoixa no em deixa respirar, i ja conec el destí. No és la primera vegada que sento aquest neguit estrany que em corseca, però n’és la primera que em piquen dos cops a la porta, i a fora no he vist ningú.

Ferran d'Armengol

Terrassa - Desembre 2011

MALGRAT LA PLUJA

2011-11-15T22:18:00.001+01:00

Sembla que m'he abonat als relats conjunts, i res més. Serà la tardor que ho fa?

Malgrat la pluja

No és tan difícil, sols és qüestióde sortir de casa. Sí, avui plou i fa aire. El migdia fa estona que ha passat, peròhe sortit de casa. Els carrers negats de gent atrafegada amb ganes de tornar alseu domicili familiar. I jo? tan sols vaig de visita, sense presses.

Com no tenia ganes de fer-me eldinar he anat al restaurant d’uns amics, feia temps que no els visitava, res noels ha canviat el bon humor, diuen estar cansats de tanta feina, però se’lsdibuixa un discret somriure; els ha fet molta il·lusió veure’m. Primera victòriadel dia. Després he anat a una llibreria de vell a la Barceloneta per cercar unllibre de poemes del Quasimodo, el llibreter feia dies que m’esperava, el teniadins d’un paquet per a mi. M’ha preparat un cafè amb la seva vella italiana, novol ni sentir-ne a parlar d’aquestes modernes que van amb càpsules. Hem rigut abraçatsi ens hem acomiadat després de fer-li dos nous encàrrecs i amb la promesa dequedar un dissabte per menjar-nos uns musclos a la marinera, tot mirant el mar.He agafat el metro i m’he encasquetat els auriculars a les orelles, volia intimitati tendresa, m’he posat unes cançons velles, o no tant, de la Chantal Kreviazuk,he començat amb “Eve”, i després tot ha seguit rutllant de meravella. Hearribat a la meva estació; Hospital Clínic. El meu germà gran m’esperava, feliçi jovial. Hem xerrat, hem rigut una estona, allò que ens permetia la cambra iel veí. Ha caigut la promesa d’un dinar de pel·lícula tan aviat com es trobi béper caminar, abans del Nadal ens hem assegurat; ho farem! Ha vingut la sevadona, ens hem rigut també amb ella, i ja era tard, he fet camí cap a la llar.

Un cop dins la solitària llar, m’heficat de dret a la cuina on m’esperava aquella litografia de la tardor d’Arcimboldo,la vaig comprar a París, un dia de pluja. Molts cops me la miro, com quan tincgana fora d’hores. La miro amb insistència i la gana desapareix.

I crec que he viscut un dia, sense exagerar, desbordant.És curiosa la tardor d’aquest retrat del senyor amb la cara plena de fruites i hortalisses.Quines coses em passen pel cap, i penso que he viscut amb majúscules, un diameravellós, que malgrat la pluja m’anega el cor, avui li he fet veure el sol.

Ferran d'Armengol
Novembre 2011

Avui us he afegit una mostra de la banda sonora que m'ha fet companyia tot escrivint el relat.

CONÈIXER LA BÈSTIA

2011-10-17T21:15:00.000+02:00

El bloc dels Relats Conjunts proposa una nova imatge per treure-hi suc. Aquest cop faig un parell de micro relats, amb dues visions diferents del mateix tema. -

Escena de la pel·lícula "Temps moderns"

Conèixer la bèstia

Sí que és una mica salvatge aquesta tasca que m'han encolomat. Tot plegat ara entenc per què em deia l'anterior mecànic que aquesta era una feina que em faria conèixer els racons més íntims de la bèstia.

Passaran els anys

M'han dit que en el futur els caldrà aquesta maquinària que avui reparo, i ja és ben curiós, de ben segur que s'estaran a la feina més hores que un rellotge i per quatre monedes, com jo, més o menys. Ara que els nostres sindicalistes estan treballant de valent per reduir la jornada, en el futur faran que tot torni a restar com ara, això sí, amb estris més menuts. M'agradaria veure com s'ho fan quan calgui adobar-ho, per encabir-hi dins algú com jo mateix.

Octubre 2011

Ferran d'Armengol

MIRANT ELS ESTELS

2011-10-12T01:45:00.000+02:00

Un altre cop tenim els micro relats del concurs de l'ARC a la ràdio, aquest curs parlarem de sentiments, i aquest més d'octubre toca "alegria".

No ho deixeu passar, participeu-hi!

Com més serem, més riurem.

Via Làctia amb les Perseids

Mirant els estels

Hem pujat la carena, sembla una cosa senzilla a primer cop d’ull, però la veritat, em faig gran i cada dia em costa més pujar-la, però jo sé que li agrada i per ella viatjaria a la Lluna.

La Laura va voler venir. Em va dir “—Amb les nostres pensions, podrem viure de meravella en una illa com aquesta.” Vivim lluny de qualsevol centre important de població, però estem connectats via satèl·lit amb la família que tenim a casa, a Cardona. Tants cops havíem pujat al castell. Fins que la malaltia la va començar a vèncer.

Els habitants de l’illa ens respecten. Ens han batejat amb un mot estrany que un xiquet del poble ens l’ha traduït a l’anglès, diu que l’estudia a l’escola que hi ha en l’única població que té una mica de vida, a quinze quilometres del nostre nucli a tocar del mar. “Àngels de la nit”, en diríem en Català, del nom que pronuncien en la seva llengua, jo els entenc alguna cosa semblant a “puputs”. Algun cop ens acompanyen, com aquesta nit, que els núvols no ens emprenyen.

Fa poc que hi som, i no crec que ens hi estem prou temps per arribar a entendre’ns.

Dalt la carena hi ha una esplanada sense arbres, un espai on hi aterren els helicòpters. De fet, és com nosaltres vàrem arribar. Era la millor opció.

Els indígenes s’estiren fent rotllana al nostre voltant i miren al cel, com ho fem nosaltres. Deixo la Laura estirada sobre una manta i la miro, el meu estel, l’únic que podia fer que jo em desplaces fins aquesta illa, tan lluny de casa.

La miro amb vivesa i, com totes les nits, li descobreixo una ganyota d’alegria. Fa cara de nena petita que ha assolit el seu somni.

Sé veure que s’apaga, com ho fa un astre d’aquests que omplen el firmament. Si deixo escapar una llàgrima, la netejo sense distreure’m, no vull que la vegi si per un moment deixa d’observar la Via Làctia i em cerca la mirada, sap que l’esguardo en silenci, si veu que la miro, em somriu.

La seva alegria m’ha fet viure fins avui, quan ella marxi... seguiré mirant els estels.

Ferran d'Armengol
Octubre 2011

MORT D'UN POETA

2011-10-02T13:25:00.004+02:00

Avui no tinc paraules.

Salvador Iborra i Mallol

Mort d’un poeta

S'ha parat un rellotge

sota el llamp de l'acer,

a mort la poesia, de matinada,

estesa a les fredes llambordes

d'una ciutat que es va perdent,

que de mica en mica

es va perdent,

dins un laberint

de raons absurdes.

Ferran d'Armengol

Octubre 2011

Un capvespre a la mediterrània

TOP HAT - Mai no ho diries

2011-09-24T19:22:00.000+02:00

Aquesta setmana a la plana de Relats en Català he estat força més actiu que tot l'estiu junt, i he participat en algun dels reptes, el conte que avui penjo participava en el Repte anomenat Clàssic, era el 482 i ens proposava parlar d'aquesta admirable parella de ball cinematogràfica del segle passat.

Cartell de la pel·lícula TOP HAT, amb Ginger Rogers i Fred Astaire

Mai no ho diries

“Vol seduir-me, ho sé, amb aquella mirada... de peix bullit.”

—Per quanta estona en tenim, Mark?—demana la Ginger.

—Trenta segons, hem de ferl’últim tros del ball a la terrassa, anem amb retard i demà comencem a l’estudidos, hem allargat massa aquesta escena.

—Marky, ja saps quin és el meu problema...

—Mira “Giny”, aquests problemesteus... ja saps com m’agraden, oi?

Mark amanyaga la Ginger abans dedeixar-la amb el següent retret a la boca. Ella li somriu, però quan sap que jano la veu posa cara de pocs amics, es gira en rodó cercant el camerino demaquillatge, on l’assistenta l’espera, ociosa, mastegant un xiclet.

—Vine preciosa, la Barbie et faràlluir aquesta carona apagada.

—T’hi va la feina, maquilla’m comsaps.

La Ginger tanca els ulls i refàla coreografia on l’han deixada a l’últim tall. Se sent baldada, però recordaque una colla d’amics l’espera en un bar del Sunset, a la fresca. Voldriaser-hi ara mateix per no haver d’aguantar més aquell mamarratxo finolis que té perparella... “el millor dansaire del cinema...” n’està farta. Li cal una dosi deJack Daniels, sense gel.

Tornant cap el plató, veu que elFred l’espera.

“Ja hi és. Va dient que no m’aguanta, jo sé que li cal a aquest figurícregut. Però al meu llit no s’hi ficarà pas.”

—Gin! Vens princesa? Ànims quesols ens queden trenta segons de ball... i el petó, —li deixa amb un somriure acau d’orella.

—Ets una mica... porc, no etsembla Freddy? –xiuxiueja ella simulant un afectuós petó a la galta.

—Això és el que vull!! — brama elMark amb l’amplificador de veu, —amor, petons, bellesa, dansa, sols això xicots.Posicions!

“Trenta segons eterns per ballar com els àngels. I per poc que es passial final, li mossego els llavis, guaita que és cregut l’estaquirot aquest amb eltema del petó. Sort que per contracte he assolit que no tregui la llengua forade la boca.”

—Talleu! És bona! – brama el Markdos segons abans d’hora. —Ho veieu parella? La gent sempre xerra més delcompte, ho feu de meravella! Au, fins demà.

“Quina ràbia, ha tallat just quan començava a aproximar-se’m. Foramossegada, esperaré a la propera, segur qui ha un altre ball amb petó, ho tornaréa intentar, encara en farem tres més... llàstima, avui que em veia amb cor!”

—Què penses Giny? —demana elFred.

—Has de pagar per saber que passapel meu cap. Fins demà Fred, —el talla.

—Sigues puntual, aquest cop, —lipica l’ull.

—Sempre ho sóc, ja ho saps,—somriu ella.

“T’odio, però no aconseguiràs fer-me quedar malament, sóc millor quetu, això també ho saps.”

El Fred encén una cigarreta,somriu mentre veu marxar la diva.

—M’agrada que no us porteu bé—diu el Mark, venint pel darrere, —ja m’ho deia un vell mestre, els pitjorsenemics posa'ls de parella.

—Potser tenia raó, —deixapensarós en Fred, tot alenant un fil de fum.

Ferran d'Armengol

Setembre 2011

Enllaç a l'imtage de Top Hat a la wikipèdia

Si en teniu ganes, i us plau, llegiu el veredicte del jutge, molt divertit, paga la pena.

I per un xic més d'ambientació, el vídeo on s'inspira el relat. "Dancing Cheek to cheek"

VESTIRÉ LA LLAR

2011-09-21T20:42:00.000+02:00

Entre d'altres coses, a Relats en Català seguim proposant els nostres Reptes Poètics, del Visual en portem gairebé dos-cents, i aquesta és la meva aportació, si en voleu veure d'altres, entreu a Relats.

Niagara on the Lake - Canada

Foto: Àngels Torres (angie)

Vestiré la llar de tardor,

de caliu ombrívol,

de la fressa de les fulles,

del teu frec.

La vestirem de tardor

acolorida com laterra,

de petons frescos

arran fulles d’heura,

que folles s’alcen

cercant el cel.

A poc a poc,

a frec del caliu,

desvestits de tardor

esfullarem el capvespre.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Setembre 2011

POEMES PER A LA MARATÓ

2011-09-18T10:48:00.000+02:00

Aquesta és una causa a la que, si es pot, cal participar. Escriure o descriure poemes. Si en voleu saber més, sols us cal clicar l'enllaç al final del poema i anireu al bloc que s'ha obert per recollir-los. Si podeu, no us ho penseu.

Cartell creat per Asociació de Relataires

de l’oblit i el neguit

De dins del silenci alço el clam

a l’aclaparadora paüra de l’oblit,

al quiet abandonament del viure

al bandeig de tan fosca nit.

Si ho deixés ara, fora no viure mai

el càlid ressò d’un cor arrapat al meu pit,

existint incrèdul en la rància mirada

d’un ignot i etern neguit.

Ferran d’Armengol per a “Poemes per a la Marató”

Terrassa

Setembre 2011

SOM UNA NACIÓ - DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

2011-09-11T00:39:00.001+02:00

SOM

UNA

NACIÓ

Sense més històries, per a aquells que ho volen posar tot en dubte.

Ferran d'Armengol

11 de Setembre de 2011

SECRETS A LA RÁDIO - ENTREGA DE PREMIS

2011-09-09T02:12:00.001+02:00

Aquest dissabte dia 10 de Setembre, entrega de premis.

Durant el passat curs, de l'Octubre 2010 fins el Juny 2011, l'associació de Relataires en Català (ARC) i el programa de ràdio Argentona “Històries” presentat per la Sílvia Cantos, van dur a terme el concurs mensual de microrelats “ARC a la ràdio”. Com és possible que hàgiu vist, he anat penjant al bloc tots els relats que vaig presentar, no va ser tots els mesos, però sí la majoria, i és ara quan ha arribat el moment de saber-ne els guanyadors. Jo en tinc tres de finalistes.

- Com anit

- Classes de tango

- Preguntes indiscretes

El lliurament de premis es celebrarà el proper dissabte i queda clar que tots hi esteu convidats.

Com podeu observar més amunt, us faig a mans la targeta-invitació a l'acte.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Setembre 2011

LES TEMPLES DE LA NOSTRA MEMÒRIA

2011-08-08T20:41:00.001+02:00

Un poema delicat i dur, inspirat, bàsicament, en escoltar la peça musical composada per l'Esteve Fortuny; Catalluna. Publicat en el disc del mateix nom per la C.E.Dharma el 1983. i més tard en el disc recopilatori del 20è aniversari del grup.
Escolta la música, si ho vols, i llegeix...

Riu Danubi fluint per Hongria i lluna plena, "el riu tasta la lluna". Foto: Empar Saez

Les temples de la nostra memòria

Punt a punt, contra... punt.

Estripes imatges

que et dolen,

fent el mal camí

de l’oblit melós.

L’enyor és

una daga punyent

que al cor espetega

amb força

i et mostra el pesar

més intens.

A tu també!

I com les ones

d’un mar immens,

pèlag de llàgrimes

de sal que cremen

la vivesa

del teu caminar

erràtic,

estèril,

hi reconeixes la intensitat

d’un amor frustrat.

Ho sents tu també!

I et confons en miratges

que et fan trontollar els sentits,

dibuixant erràtics camins infernals

que et duen fins l’estrep

més difícil de vèncer,

fins un ignot, —Per què?

insistent....

A tu també?

Saps, però,

demà tornarà

el sol a eixir

i els corns sonaran

al vent, oferint-nos

nous himnes

de joia i felicitat.

Potser esperi

fins demà.

Els sents tu també?

I ara com ara, torna

la tristor apegalosa

de la vella cançó...,

on l’enyor és

una daga punyent

que al cor espetega

amb força

i et mostra el pesar

més intens.

Del silenci, en faré

una cançó

a l’amor estèril,

esperant un retorn que

no vindrà... mai més.

Tu també?

I en la confusió viuré,

el temps que el cos demani.

A les entranyes del nostre ahir

hi viuré,

remant contra els records,

navegant els instants

d’una música subtil i caòtica

com un respir arrapat

a les temples

de la nostra memòria.

I les nostres petges

esdevindran

el camí que ens guia

fins l’arena fresca,

tot morint on l’esborren les ones,

amb parsimoniosa,

insistència.

Ferran d'Armengol

Juny 2011

VITRUVI, UN ANTIC MESTRE

2011-07-26T22:39:00.003+02:00

Un cop més, m'he deixat seduir pel repte dels Relats Conjunts, una mica tard, però estem a l'estiu!

L'home de Vitruvi - Imatge captada de la Wikipèdia

Vitruvi, un antic mestre

Ja no era jove quan em va trobar. Estava famèlic, desnodrit, feia dies que no menjava res, estava deixat en un sender polsegós camí de Florència. El mestre em va dur al seu taller, un casalot en mig del no res però envoltat de camps i boscos verds, salvatges, de la campinya italiana. Vaig estar recuperant-me durant setmanes, en les que el mestre no parava d’observar el meu estat físic, fent advertències i prenent notes que escrivia en un quadern que sempre duia amb ell, no se’n separava gens. Un matí de fresca, al tombant de la tardor em va dir que em volia immortalitzar. Va apamar-me el cos, de punta a punta. Ara la cara, ara el pit. També feia que amb les meves mans em mesures jo mateix, i no parava de prendre notes. Va parlar-me d’un antic llibre dels romans, d’abans del naixement de Crist, em parlava d’un tal Vitruvi, un arquitecte contemporani de Juli Cèsar, bé, de fet deia que havia treballat per a ell.

I jo em demanava de què m’havia de servir tot allò a mi, i com em faria immortal amb tota aquella informació sobre un arquitecte Romà de feia més de mil quatre-cents anys. Aleshores em va ensenyar el dibuix, en una pàgina d’aquella llibreta sempre enganxada als seus dits, als dits de l’artista. Ell em va dir que era jo.

Li vaig dir que no em sabria reconèixer, i em va dir que anés a dormir, que a l’endemà ho veuria tot millor.

Fa més de cinc-cents anys que hi dormo en aquesta pàgina, i tal com em va immortalitzar el mestre, he de reconèixer que la postura no és del tot incòmode, però no sé si ja m’estic afartant de ser tan conegut. Una mica de descans seria d’agrair. Sembla com si ningú en aquest món no s’atrevís a fer un altre pas endavant, diria que tothom està aturat, com jo, sense saber què fer, ni com avançar tot seguint el mestratge del coneixement antic.

Ferran d'Armengol

Juliol 2011

Enllaç a la Wiki del Vitruvi

ESCENA SOMIADA A LA PLATJA DEL PARADÍS

2011-07-19T00:15:00.002+02:00

Avui sols us deixo un petit retall d'un relat més llarg, la imatge em va fer venir al cap el conte, i he volgut compartir-lo amb vosaltres. Hi ha una possibilitat de que el conte sencer sigui publicat durant l'any 2012 i és per això que sols us deixo aquest petit tast.

Espero que us agradi.

Cinqueterre - Liguria - Itàlia. Foto: Empar Saez

...

Quant l'home obre els ulls, s’està estirat en una platja d’arena suau, acompanyat pel so de l’aigua en xocar amb la sorra, i humitejant-li els peus. Fascinat, alça la vista per observar una esfera vermella, que de mica en mica es fa més aparent, li costa mirar-la, fins que per fi ho deixa, li fereix els ulls.

—No la miris més, —sent una veu femenina al seu costat. —És una estrella en la seva plenitud, sorgint per l’horitzó del planeta que la volta.

És la dona del somni, un cop més se la troba i descobreix que ho desitja. Se sent a gust amb ella al costat. —Si és el planeta que volta... per què surt l’estrella al final de l’aigua?

—Sols ho sembla que surt, tot és una qüestió de punt de vista. No has estat mai a la superfície d’un planeta?

—No era aquesta la meva tasca.

—No ho era? Què ha passat per deixar de ser...?

—Un accident absurd, tinc una part de les cames d’enginyeria nanno biològica. Em queden dues unitats de temps per tornar a la tasca per la comunitat.

—Doncs si mai no has vist un planeta, agafa’t a la meva mà, anem!.

En el següent pensament es troba en un astre erm on domina la fosca i el silenci.

—Observa, allí tens el planeta on estàvem fa una estona, i més enllà l’estel al voltant del qual ell fa el seu recorregut. Qui et sembla que fa la volta a qui? —li demana la noia.

—El planeta volta l’estrella, des d’aquí es pot veure millor. Podem tornar?

—Quan ho vulguis.

—Tornem a la platja, m’agrada el seu so, —li demana ell.

Estirats ara sota d’una ombra, descansen de la força de l’estel amb els seus raigs. A l’home li fa nosa la granota oficial de la nau i es treu aquella roba enganxosa. La noia fa el mateix i observa el cos del noi, encuriosida.

—No havia vist mai a ningú sense la granota, —li diu ella.

—Ni jo tampoc, —diu ell, atansant-se al cos de la noia, imitant allò que la memòria li porta d’una experiència no gaire llunyana, però que no sap dir d’on surt. —M’agraden els teus llavis.

Ella no entén què li vol dir. Mai ha pensat que els seus llavis puguin agradar a ningú. A ella li agrada el menjar que pren, els sucs de les fruites que cull de l’hort comunitari, però no uns llavis de ningú altre.

Ell no la deixa reaccionar i repeteix un moviment d’aproximació que porta dins, fins unir els llavis dels dos. Ella es deixa fer, però ell va més enllà del coneixement. Fa relliscar les mans fins els malucs d’ella, tot apamant les corbes tan diferents d’aquell cos ara nu del tot.

És tot tan diferent.
Estrany, sent una pressió, un excés de sang, en la seva part inferior del cos. La noia reacciona saltant enrere. Mira el cos del noi com si fos el primer cop. Sap que és la mateixa persona que tenia enfront fa uns instants. Però ara ho veu tot d’una altra manera.
Refà el pas enrere per agafar-li les mans i de sobte, enrojolada, surt corrents en direcció a l’aigua, i riu... estirant-lo a ell del braç.
Ell riu també i es fica dins d’aquell mar. En altres condicions no hauria entrat tan ràpid, però el pit li bull pel desig de tenir-la entre els seus braços, per estrènyer-la amb suavitat i calidesa, i gaudir del joc, arribant més enllà de tot coneixement, compartint el cos fins límits no establerts per la seva societat.
I un raig de claredat li diu que aquell somni no és el primer cop que el viu, i vol fer-ho realitat.
Imagina que fa un dibuix... de la noia que té al seu costat... no sap a on, la platja ja no hi és...

...

Ferran d'Armengol

LA MEVA BALDUFA

2011-06-25T21:44:00.000+02:00

Aquesta història va sorgir d'un repte a la pàgina de Relats en Català que demanava parlar d'amors prohibits. Vaig rebre algun comentari poc afortunat d'aquells que es creuen cert tot el que llegeixen i no volen veure la ficció o la segona lectura, algú que va sentir ferida la seva personalitat... de tot hi ha. Per sobre de tot, no deixa de ser un exercici. El penjo tal i com el vaig escriure aleshores, ara potser el modificaria una mica.

Cabra Cretense. Foto: Ferran d'Armengol

Acaricio el seu coll suau, el seu llom, les seves anques esveltes. Un somni nois. Però a la meva feina, no puc pas dormir, jo. No.

Em diuen Lluc, i per coses d’aquesta meva feina —sóc pastor,— passo més temps fora de casa que sota cobert. Malgrat tinc els meus refugis ben repartits i controlats pels munts, viure a la solana té inconvenients, i virtuts. Tot treball té els seus moments bons, pocs com és d’esperar, allò que més em sovintegen són les hores mortes. Però hi ha d’altres camins que em toca bufar la flauta, cosa que el ramat m’agraeix. Els hi agrada la meva música, bes per on!

Com solc estar-me temps sense baixar a la plana, així és que hi ha dies que puja alguna mossa del poble per dur-me menges, i m’explica els acudits i les xafarderies dels veïns. Elles venen sempre per encàrrec de l’amo, que si no, veuria cap dona en mesos! I ja me les tria bé el pallús, que en puja cada una! Mira, que millor no dir-ne res, que ja és alguna cosa. Però poca estona dura la conversa, sóc home eixut de paraules i d’actituds abruptes. Mancat de tacte, em diu alguna de les noies. Com us deia, hi ha conversa una estona, que cal gaudir la companyia. Però quan jo callo, o ella ja no sap que dir-me, si no s’apuja les faldilles, ja pot sortir cames ajudeu-me, cap avall. I mira com corren les bagasses, quan no volen gresca. Que les que sí...

Al final sempre riem; no sóc cap monstre jo! Sols demano allò que tothom vol, esbargir el pollancre de l’entrecuix en bona companyia.

Però tot corrents avall, la majoria de noies em deixen exhaust a mig camí d’un bosc proper. Les carreres m’esgoten i com és de calaix, acabo per fer-me un solitari a l’ombra d’alguna alzina.

De les que pugen amb la teca, la que més m’agrada és la pubilla de Cal Mestre, la família que domina la vall. Ella és la més fina, en tots els sentits, fins i tot en el mal sentit. Mai em fa cap lleig quan en té ganes, perquè a voltes va calenta i mal servida. Ja s’ho farà aquell promès mestre tites! Però com és la filla de qui mana a la comarca; tinc entès que a tots els altres ja ens va bé, que les banyes les duu un altre. El meu parer és que cal prendre el fruit quan s’ofereix madur; que són tres dies. Però poc s’atansa aquesta per aquí, com sóc lletjot i esguerradet. Però no us en rieu, no, que ja tinc qui m’acontenta quan els camins s’allarguen més del compte.

Ella em sap reconèixer els moments difícils de tot baró, i sap com apaivagar-me.

Què dir-vos quan la meva Baldufa s’atansa a mi, amb aquella mirada de no haver trencat mai cap cor, el meu apart. Silenciosa i amb el cap cot, em fita de reüll. Ella ja sap el que vull, i sap com fer-me feliç. Ella no corre camí avall, ni fa esgarips esbojarrats. Espera que em deslliuri del tot, i després, amb el seu mirar lànguid, sembla que em demani si he quedat a gust.

Ai!, si pogués parlar la meva baldufeta, però mireu nois, sols sap fer aquest “beeee” la pobra cabreta.

Ferran d'Armengol

Juliol 2008

QUAN EL GALL ABANDONA EL CORRAL... LA GUINEU ES MENJA ELS OUS

2011-06-17T17:33:00.004+02:00

Aquest és l'últim relat de secrets amb el que participo en el concurs de Relats a la Ràdio, de Ràdio Argentona. Aquest més tocaven "Secrets de safareig", d'aquí bé la foto que acompanya el relat. La seva escriptura és volgudament un xic peculiar que no mostra una dicció concreta de cap poble que jo conegui, malgrat sí que utilitzo localitzacions concretes d'un que sí conec.

Foto: Ferran d'Armengol . Safareig comunal de Sant Antoni de Vilamajor. Foto feta el Setembre de 1984

Quan el Gall abandona el corral... la Guineu es menja els ous

Són llargues i alegres les partides de botifarra al bar de Ca l’Enric.

Però l’ambient engrescat el trenca un nouvingut. —Ja m’ho va dir aquella mala pècora! —s’exclama el Cinto de Can Guineu quan veu al Sidru de Cal Gall entrar al bar.

—De què parles ara? —li demana en Xevi de Can Matoll, el soci de partida.

En Cinto llença les cartes sobre la taula i s’aixeca de cop. —No re... coses meves.

—Marxes? No em pots pas deixar així! —s’exclama en Xevi.

—Mira, avui ja he vist prou bastos, —el Cinto s’encara al Sidru tibat i amb els punys serrats, l’hi ensuma el perfum, barat, i sap que va de meuques. Es deixen passar tot mastegant paraules inintel•ligibles. El de Can Guineu surt i el mut de Cal Mansoi li va al darrere.

El Cinto li sent les passes i l’enfronta en arribar al safareig vell.

—Tu què? vols xarop d’estopa? —El mut fa que no, sols vol fer-li companyia, ho diu amb gestos, el Cinto ja l’entén, de petits havien anat a escola plegats, i ja sap què vol. —Doncs ara mateix vaig a cercar la Carme i tindrem unes paraules... i potser alguna cosa més.

Empenyent la porta sense contemplacions, entren a la carnisseria de Can Serra, al carrer Vell, on hi treballa la Carme de Cal Cisteller.

—On és la Carme? —li demana a la Nita de Can Maspons, la companya de feina.

Tres dones que feien cua se’ls miren amb cara de fàstic, tal com si haurien vist el dimoni, però resten mudes.

—No ho sé... —quequeja la Nita.

—Doncs li dius que la cerco, li he de parlar del seu marit... l’he vist al bar!

—Déu Sant! —es persigna ella. —Doncs està fent un encàrrec, no trigarà.

—Va bé! Li dius que he passat, estem Nita?

—Sí, home! Ni que fos la mossa dels encàrrecs.

—Prou que esbombes el que et sembla.

—Això ni m’ho diguis!

—Queda dit, au! Ja ens veurem.

Surt amb el posat seriós, però feliç per dins.

—A tu t’ho puc dir, —fanfarroneja el Cinto a cau d’orella del mut, —quin carallot el Sidru, noi. Ell de putes i jo a l’era de Can Llobet, allí m’espera la Carme, la seva dona. Avui em toca sucar el melindro!

Foto: Ferran d'Armengol

Ferran d'Armengol

Juny 2011

JULIOLS PERDUTS...

2011-06-11T10:43:00.000+02:00

Falta un mes pel nou de juliol, potser vaig una mica d'hora, però sempre anem a remolc de les coses que ja són renunciables, fa tres-cents anys que anem amb retard, i comencem a tenir la màquina atrotinada i vella. Hem de renovar-nos i engreixar-la de nou. pintar-la i fer que els seus colors ens omplin de goig... o potser ja us està bé tot com està?

Fotografia: Ferran d'Armengol

JULIOLS PERDUTS

Passaran els dies,

i tot d’un plegat

arraconaran el problema,

i quan algú el tregui

un altre cop al carrer,

diran que ara ja no toca.

Si seguim confiant en ells,

la nostra cultura,

la societat, allò que estimem,

s'estancarà

en la corrupta organització

que nosaltres hem triat

per a ser representats.

Ells van a la seva,

tots ho veiem i està clar.

Els hem de deixar estar?

Doncs tot em fa pensar,

malgrat els juliols perduts,

que sí...

Quan convé,

seguem cadenes?

Ferran d'Armengol

Febrer 2011

L'ACIDESA DE LES TARONGES

2011-05-30T00:05:00.054+02:00

Aquest més també és força engrescadora la imatge dels Relats Conjunts.

JUICY SALIF, Philippe Starck 1990

L’acidesa de les taronges

Hem arribat a aterrar en un indret elevat, una mena de terrassa plana i fosca on un dels ulls dels gegants ens amaga encara els seus secrets. Tot un misteri saber què hi ha darrere dels materials brillants, enviarem missió de reconeixement quan el personal estigui llest.

—Mariona!! On has deixat l’espremedora? —crida en Robert amb les taronges a les mans.

—Ara vinc! Mira a la pica, o davant de la finestra! —contesta la Mariona que encara està al lavabo.

—Ostres mira-te'l, —parla sol el Robert, —a l’ampit de la finestra, però per fora, què hi fa allí? Mariona!! Ja el tinc!! —torna a cridar-la.

—Ja vinc, ja vinc! —crida ella de lluny.

La matèria brillant es desplaça i s’obre sola... però no, una gegantina serp amb cinc caps s’atansa a la nau... i ens captura. Preparem les armes, però ens durà temps, no estàvem previnguts per un atac tan fulminant. Veiem armes sobre d’una superfície semblant on érem abans. No tenim escapatòria i enviem un avís al nostre sistema estel•lar, els gegants no s’avenen a raons, malgrat els enviem senyals d’avís, fan la seva, ens han capturat i ens preparen per a un bany amb una arma biològica no convencional, estem perduts! Si l’arma és àcida, estem perduts...

—Ostres! M’he enrampat, això desprèn corrent, però ara veuràs, mira que és rar aquest estri d’esprémer taronges... i mira que tenir-lo fora de la finestra de la cuina... primera taronja... què li passa a aquesta andròmina? Comença a desintegrar-se... treu fum... però... què li passa?

Ens han ben fotut, és àcid, l’única arma biològica que els nostres escuts no poden aturar. Enviem missatges de comiat a la família de casa. La tripulació ha estat valenta i morirà com uns herois.... (fi de la transmissió.)

—Carinyu!! S’ha fos l’estri!!

—No cridis! Que ja sóc aquí... però què és aquest mullader!!??

—Les restes de l’estri d’esprémer taronges...

—Però què dius? Si els tens aquí, al costat de la pica! A què jugues ara, per què embrutes la pica amb suc de taronja... i quin suc has fet servir? Està enganxós...!

—Ostres, no ho sé... i què era el que teníem fora a la finestra? I havia una cosa com aquesta... o molt semblant...

—Estàs bé, Robert?

—Ho hauré somiat... però i aquest mullader?

—Això ja t’ho he demanat jo... au! Deixa’m fer a mi, i tu vés enllestint les torrades... i mira de no fondre la torradora ara... és allò negre d'allí...

Ferran d'Armengol - Maig 2011

OFRENES LA LLUM

2011-05-29T15:34:00.002+02:00

Ara fa un any, més o menys, vaig participar en un concurs per trobar paraules que acompanyessin quatre quadres de Picasso, jo vaig triar aquest, i vaig enviar aquestes paraules.

L'ofrena de Pablo Ruiz Picasso 1908. Obra exposada al museu Picasso de Barcelona
© Successió Pablo Picasso, VEGAP, Barcelona, 2004

Ofrenes la llum

Respirem l’aire fresc d’un àtic a París, embriacs de sexe. La fragància carnal enalteix l’espai que ens envolta a l’aguait d’una nova visita al plaer. I enlluernat pel teu perfil essencial, visc a recer d’un caliu fugaç que s’allunya de la mera aventura. T’ofereixo un pom de flors i em reconec l’home més feliç, i jugant a la penombra del teu ésser vital, sobrepasso la pura coneixença material del teu cos. He badat la porta del gaudi que els albins llençols no amaguen i m’ha revelat quelcom més que una voluptuosa explanació. Agosarat incrèdul que sóc, acceptes que demani consell a qui més confiança em mereix, i arrebossats en tan feréstega aroma, hem travessat pòrtics del teu cos. Compartint-te hem viscut la raó d’un nou amant, i amb l’amic cerquem descobrir-te vigorosos amagatalls. Per què ser d’un sol home? M’havies dit una nit de xampany i rialles. Per això acceptes viure’ns als dos, i ens embolcalles dins els càlids plecs de la teva pell. Volem saber què és allò tan gran que ens uneix, no el que ens pot separar. Hem assolit ser més que tres, esbrinant dia a dia la realitat que ens manté apariats. Aquesta relació no té cap raó eterna, ni única. Formem part de l’obra, físicament i a pèl, pura nuesa per compatir-nos en infinita contemplació aliena, gairebé divina, eixits de la paleta d’un mestre immortal. Sabem que no serà eterna la nostra carn, però sí, el nostre clarobscur traç.

Ferran d'Armengol, Abril 2010

(He triat aquest color de les lletres per jugar amb els colors que dominen en el quadre. La imatge està agafada del web de la Diputació de Barcelona)

RODES ARGENTADES

2011-05-20T20:39:00.002+02:00

La revista digital de poesia, art i cultura Lo Cantich, prepara pels propers onze a disset de Juny a la ciutat de El Prat l'Exposició Poètica Visual (Recital d'imatges i poesia per la discapacitat) "Les nostres mirades... les vostres paraules". Aquest poema és la meva aportació a l'exposició.

Dibuix: Toni Arencon i Arias

Rodes argentades

Del mirador et seguia amb l’esguard,
i amb l’opac sentit de la basarda
que viu en l’absència del dolor encalmat.
Ulls negats, estèrils sanglots.

Taral·leges una cançó escàpola,
que mor en l’ofec dels meus esglais
com un crit llençat al vent.
—Mai deixaré de lluitar!

Mai cap nosa feixuga ha estat,
cap xacra erma, la fidel companya.
Sols ignores mots de solaç fredor.

Udoles amb l’oratge, entre ferros argentats
i gomes negres com carbó. Sense defugir
places ni carrers, ja somiaves ser com ets.
Qui vol apostar al guanyador?

En el malson d’un perdedor,
viu la paüra que l’aturi.
Tu voles lliure, com els ocells,
tot i que et lamentes, moltes, tantes nits.

Lluites per no donar-li importància,
i empenys amb més força i ràbia,
el teu seient de rodes argentades.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Maig de 2011

Enllaç a la convocatòria i programa

MESTISSATGE OCULT

2011-05-07T17:07:00.004+02:00

Dins del poema hi ha amagada, o no, la comarca valenciana on viu l'autor del dibuix que aquesta setmana acompanya al meu escrit. Un acròstic ocult, el veieu?

Dibuix de: RNBonet - Es Puig de Misa - Santa Eulària des Riu / Eivissa

Mestissatge ocult

Saps guaitar l'horitzó

amagada a la serena,

airejada de sal

i al caliu d'hores mortes.

Albes imatges

d'un cel blau brillant

ens parlen d’un temps errat

per cultures obliqües.

Fendint la Mediterrània,

vigilaves al sarraí

altra hora al cristià,

ara a la serena disbauxa.

Ombres altives

carenes germanes

vides de terres enllà,

per homes atribolats.

Reculls el poble en el pati,

a toc de campana,

agermanant-los a l'ombra

del present i pel passat.

(Tot recordant es Puig de Missa, a Santa Eulària des Riu. (Eivissa)

I tot veient un dibuixet d’en Bonet.)

Enllaç a Dibuixets i versets

Ferran d'Armengol, Abril 2011

COM ANIT

2011-05-02T21:51:00.002+02:00

Un altre secret, aquest ens convidava a parlar de Secrets d'Antigues Civilitzacions, i jo he fet un viatge en el temps, posant a la taula altres plats per tastar, no sols la ficció. Potser hi ha secrets que en cinc minuts es descobreixen, o tan sols es desitgen.

Les Baux en Provence / Foto: Empar Saez

Com anit

Dòrian desa en una urna estanca escrits i estudis sobre experiments no classificats enlloc. Després s’acomiada de la seva estimada, no gosa dir-li que ignora si l’experiment reeixirà.
—Ens veiem en cinc minuts.
—Hi confio, vull repetir una altra nit com la passada.
El somriure de Dòrian s’emmiralla en els ulls de Bel•lian. —Tens el teu comandament temporal?
—Sí...
Ell entra en una cabina cuirassada on un panell li mostra la data de destí, els càlculs diuen que apareixerà en el mateix punt planetari trenta mil anys endavant. Ha mesurat, fins i tot, el desplaçament de l’astre per l’univers.
Una petita sacsejada l’acomiada, ho creu normal.

Una petita sacsejada inicia el terratrèmol més salvatge mai viscut en el món, tot s’esfondra en segons. L’epicentre és a tocar de la platja, no gaire lluny del laboratori. Minuts més tard una gran ona nega tot el territori. La placa tectònica es desplaça, fent caure dins del mar diversos quilòmetres de costa.
En l’enrenou, Bel•lian acciona el comandament que li ha donat Dòrian, ha estat una reacció gens meditada, induïda per la por. Ella també viatja, però el seu cos apareix a deu metres dins del mar, i sense protecció.

Ell veu la noia des de dins la cabina, no pot fer res per salvar-la. Però de sobte, un llum els enfoca, una mena de monstre estrany l’engoleix a ella i a ell li llença alguna cosa semblant a una corda que el lliga i l’arrossega fins a la superfície.

Setmanes abans i després d’un terratrèmol menor, estudiosos arqueòlegs havien descobert, a tocar de la costa i submergides dins del mar, edificacions enrunades.
Les autoritats del futur volen esbrinar quins són els secrets amagats per aquella cultura ignota de la que no existeix cap referència històrica. Relacionen la parella d’estranys apareguts amb els escrits d’inèdita grafia localitzats dins d’una urna a les ruïnes de sota l’aigua.

La parella no entén el llenguatge primari d’aquella gent que els reté. Somriuen, vivint en el desig de tornar a fer l’amor. Com anit.

Ferran d'Armengol

SILENCI - MELOREPTE 142

2011-04-15T16:43:00.000+02:00

Hi ara us demanareu; què és un melorepte? i està clar que molts no en teniu ni idea.

A la pàgina web de Relatsencatalà.cat i dins del seu fòrum, es fan propostes diverses per engrescar als seus usuaris registrats, tant com si són escriptors, com si són lectors, tothom que en sigui d'usuari pot entrar en el fòrum i dir-ne la seva, i participar en els diferents projectes que es plantegen, i als que anomenem "Reptes". N'hi ha de poètics i de prosàics, o d'altre manera, diria; poesia i relats, principalment, amb les seves bases i de curta durada, una setmana com a molt.

Doncs un melorepte és això que més o menys insinua el seu nom, agafem una melodia i proposem que se'n faci un poema, o dos, o prosa poètica, segons tria del jutge de torn... però bé, si en vols saber més, doncs pitja aquest enllaç del Silenci, i aniràs directe al fòrum de Relats, on pots, si ho vols, registrar-te i participar en aquest "Melorepte".

Però si també vols participar, i fer-ho des del teu bloc, pots penjar aquí l'enllaç com es fa en altres blocs. Sols ho fem per participar i per crear poesia, o prosa poètica, no ens mou cap altre intenció a la pàgina de Relats en Català, on seràs ben rebut, si vols passar, o si t'hi vols quedar.

I a tu, que et diu aquesta cançó...

Els reptes tenen un termini curt, ja ho he dit, aquest s'acaba el dilluns 18 d'abril a les deu de la nit. Però si cap altre dia que passis per aquí, i sigui més enllà d'aquesta data, si et plau fer la teva aportació, sempre seràs ben rebut.

Us animeu?

Terrassa, 15 d'abril de 2011

Classes de tango

2011-04-09T01:02:00.000+02:00

El mes de març, el concurs de micro relats demanava secrets al geriàtric, i remenant per la closca imaginativa vaig trobar una parella ben galdosa, i dansaire... dansa...aire, bé, m'ha costat trobar una imatge, tenia més candidates, però aquesta s'acosta a allò que volia. I el relat, ja em direu què us sembla.


Dansa a la façana /Foto: Ferran d'Armengol

Classes de tango

Arribats a la vellesa i amb ella a una possible enyorança, la Residència s’ha convertit en el nostre exili feliç, on l’única certesa admesa, per tots dos, és el joc pel plaer del joc. Com que hi estem d’acord i tenim poca cosa a fer, ens passem els dies empaitant-nos pels corredors com dos cadells. Dos cadells, sí, però amb una inesgotable experiència acumulada.
I a la nit ballem el tango.

Si els nostres fills sabessin que en el seu casament, i en aquell tango que ens animaren a ballar plegats, vàrem començar una nova vida!. Aquells ulls clavats en els meus i el contacte dels cossos arrapats amb força, van despertar-nos sensacions oblidades. Va ser el ball més desastrós mai viscut. Però amb l’excusa de millorar la tècnica de la dansa portenya i l’ajut d’una escola allunyada del centre, començaren les trobades secretes per veure’ns sense amagar-nos de ningú. L’estil encara avui el polim. Voluntari o inconscient no importa, però vaig caure a la tendra xarxa del seu amor. Sembla curiós i difícil de creure, però els consogres hem estat amants, i ho som encara. I no hauria de fer-se estrany a ningú, també el meu fill va quedar enamorat de la filla d’ella. Compartim discerniments similars, si més no, familiars.

I ara que, per coses del destí, ens hem quedat vidus i com és evident que ens avenim força, els fills, confonent el nostre capteniment, ens han fet el favor de cercar-nos aquest casalot per a gent gran. Una residència als afores de la capital, on vivim el nostre plàcid amor envoltats de vells decrèpits, ignorants del nostre secret.

Qualsevol els hi diu res als fills i nets, se’ls veu tan contents cada volta que venen de visita. Com podríem manllevar-los l’alegria que senten quan ens veuen tan tranquils, llegint o xerrant i amb aquella mirada de felicitat, clara mostra que gaudim de l’enganyosa calma del casalot.

I quan la família marxi al vespre, al tard sonarà un cop més el tango... encara hem de millorar alguna figura.

Terrassa, Març 2011

EL REI DE LA CASA

2011-04-01T19:59:00.005+02:00

Aquest relat el vaig publicar ja fa temps en un altre bloc, el del Capvespre a la Mediterrània, però veient l'entrada d'avui de la Shaudin, l'he recordat i aquí el teniu, tal com estava, sense repassar.

imatge trobada a l'internet

El rei de la casa

Empetiteix els ulls per fitar l’horitzó. El seu pit s’eixampla en un sospir gegantí, mirar la llunyania sempre li ha produït una certa basarda que se li enganxa dins de la caixa toràcica, com una paparra molesta, sobretot en vespres com aquest. Les femelles adultes encara no han aparegut. Són a la feina, cercant l’aliment que ajudarà la família a viure uns dies més, avui triguen molt, comença a fer-se tard. Ja feia estona que havia tornat d’inspeccionar tot el perímetre dels seus dominis, deixant-ne la marca, l'avís per a correcamins sense família. La canalla jugava estirada pel terra polsegós sota d’un arbre, el tros on s’havia arrecerat de la calor.

Va obrir la immensa boca, i un bram va dominar tot el territori, calia fer saber a qualsevol intrús passerell de qui eren aquells dominis, aquells quarters de descans. Els menuts havien deixat de jugar en escoltar el crit del pare, però en veure que seguia descansant a l’ombra de l’arbre gran, varen seguir amb els jocs infantils. El més gran de la colla s’havia atansat a les barbes del pare, i hi jugava amb les seves urpes poc afilades. Tampoc gosaria fer-li ni la més mínima esgarrinxada, no calia posar a prova el seu humor, de normal pacífic.

Avançava el capvespre amb rapidesa, ensumà l’aire per si sentia les mares, que encara no havien tornat. El rei de la casa no mostrà cap intenció de neguitejar-se, observava els canvis en el cel; dels colors vius del dia, passava a tonalitats més apagades bora la nit. De l’or viu i intens del migdia, als blaus i morats del capvespre rutilant, on una gran bola flamígera havia desaparegut llepant l‘horitzó de la plana.

Dominava una llum somorta, i mentre la lluna esperava el torn, les mares arribaren, la quitxalla surti a rebre-les amb alegria. Avui no havien tingut sort, potser demà si s’atansaven més a la vora del riu. Allí els seria més fàcil aconseguir una pressa, algun nyu malalt, o vell potser, que els faria oblidar aquell rau-rau de l’estómac buit.

La gran lleona mare aparta el menut que jugava amb la barba del rei, amb tant sols uns petits esgarips per atemorir-lo. El cadell obeí les intencions i senyals de la mare caçadora. El senyor saluda amb afecte la gran dama, la reina.

—No hem tingut sort, rei meu.
—Ens fa cuitar alguna nosa?
—Saps que no.
—Tenim reserves, encara.
—Però els menuts han de menjar alguna cosa, aviat.
—Sempre que jo estigui satisfet.
—Demà ens arribarem fins el gran riu.
—A tocar dels humans!
—No hi ha res que ens faci patir, ara.
—Cert, d’ençà que no ens disparen amb els pals de foc...
—Ara encara ens disparen, si més no, ens apunten amb unes armes que no són de foc.
—Les he observades, no són perilloses, aquells estris menuts que brillen amb el sol, però els humans més foscos encara porten pals de foc.
—Fa moltes llunes que no els utilitzen.
—Doncs, aleshores, no patirem pel menjar, ells ens donaran alguna cosa, segurament.
—Els agrada tenir-nos contents... juguem una estona...
—Vols tenir més boques per alimentar...?

El rei observa el cel, la volta immensa on les constel·lacions fan pampallugues en aquesta nit que, de sobte, ja ha envoltat la família, la tribu.

La seva reina li llepa la sotabarba, sap com li agrada en ell. A recer de l’arbre gran de la sabana, un aire fresc els eriça la pell a tots dos. Sentint-se afalagat, el rei de la casa tanca els ulls i deixa rodolar el seu cos amb ganes de jugar.

Enllaç a l'article de la Shaudin

ALICE B. SWAN

2011-03-18T20:36:00.004+01:00

¿Qui ha vist la pel·lícula "El cigne negre"? o qui no l'ha vista? La meva percepció va ser la de dos contes units en un, penso que ben clar l'un; El llac dels cignes, però he vist també tocs de l'Alicia, amb "A l'altre costat del mirall". Bé, potser és una cosa personal i ningú més ho ha vist, però en l'últim repte clàssic de relats en català plantejàvem el tema dels "dejà vu", em va semblar interessant acostar-me a aquesta visió en el relat, influït per les dues històries comentades abans.

A banda de tot això, una cosa ben diferent és que el relat no tingui res a veure amb tot plegat...


Foto: Empar Saez amb retocs de Ferran d'Armengol - LLac dels jardins de Lednice -Moravia- Txequia

Alice B. Swan

Havia viscut altres cops aquella impressió tan punyent d’esborronar-se’m la pell, era un altre “déjà vu” per afegir-lo a la llista personal. Sol passar-me a la nit, just abans d’anar a dormir.

No som gens conscients de què passa en un instant d’aquests. Jo ho vaig descobrir un vespre, després de sentir aquella esgarrifança, mirant-me en el reflex del mirall de casa. Veia la meva imatge, fèiem els mateixos gestos, però la mirada era diferent; aquells ulls no eren meus, vaig apagar el llum i vaig escoltar una queixa en el vidre. Un dissabte plujós d’hivern que estava amb uns amics fent una calçotada, la imatge va estar a punt de sortir del mirall dels lavabos del restaurant, clarament intentava llançar-se’m al coll. Vaig esquivar-la àgilment, escapolint-me per poc. Era clar que volia el meu lloc, que lluitaria per canviar-me’l. Entenguí que si no em tocava, no tenia res a fer. Vaig fugir dels miralls, sabia que s’esperava una distracció per desempallegar-se de mi, quedar-se’m la vida. Un altre dia ens vàrem creuar en l’aparador d’una botiga, em va mirar desafiant, però allí no podia fer res, en mig del carrer no tenia prou valor ni coratge, va ensenyar-me la seva mà en un puny, semblava que sortís del vidre...

Ara ja no li calia dissimular disfressant-se de mi. Anava vestida amb roba farcida de brocats estridents, de gust dubtós. Tenia clar que no compartíem el mateix criteri per vestir-nos i era un bon motiu per robar-me la personalitat. Per alguna raó s’obsessionava amb aquest costat. Per què ens atrau allò que ens és desconegut? Vaig decidir posar-li obstacles en els miralls, pensant que es cansaria de l’encalç.

A tota la casa vaig col•locar tapets que amaguessin els miralls; no volia que pogués fer-me res quan estes distreta. Un diumenge al tard vaig sentir-li la veu, era de súplica, planyívola, volia parlar amb mi, estava dolguda perquè li havia tapat totes les finestres a la meva realitat, si no em veia, els miralls del seu costat eren simples miralls, sense cap atracció possible. Em va parlar del món on viu, tan semblant al nostre, però tan diferent. Vaig comprendre moltes situacions viscudes en el passat, quan cap de les dues érem conscients d’aquest fet, i vàrem arribar a la conclusió que no som les úniques persones que vivim aquesta sensació de desdoblament físic quan ens sembla repetir un fet viscut dècimes de segon abans. Sols estem fent el mateix que fan els de l’altre costat, però un instant més tard. Les ments es comuniquen per algun motiu estrany que no he esbrinat, ni ho faré mai. He decidit ignorar la connexió entre nosaltres, no vull parar boja.

Ara ja fa temps que ella no em molesta. Si algun cop, estant amb els amics, surt a la conversa la qüestió del “déjà vu”, canvio de tema. La gent no saben de què parlen, ni els ho puc explicar.

Terrassa, 18 de març de 2011

Berenguer, gràcies pels teus apunts.

BARCELONA, T'ESTIMO

2011-03-15T22:59:00.004+01:00

Una nova presentació, el proper dia 2 d'Abril a la sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès, a les onze del matí, hi esteu tots convidats: Barcelona, t'estimo, és una nova proposta de l'Associació de Relataires en Català i la Editorial Meteora. I amb la col·laboració de la gent de Relats en Català.

De moment, i per començar, aquí teniu la portada.

Març/Abril de 2011

ÚLTIMES NOTICIES

2011-03-05T00:56:00.000+01:00

Últimes noticies del moment. Sempre hi ha últimes noticies, però aquestes sí que podrien ser-ho, tot depenent de com les agafis. Una faula crítica i gasista de fets quotidians. Això és un secret de confessió...

Foto: Empar Saez . Santa Maria de Krakovia (Polonia)

Últimes noticies

És migdia quan en una petita parròquia, als afores de la Ciutat Comtal, entra l’home que aquests últims temps ha omplert més planes en els diaris i en les televisions. Es fa dir Jesús i els seus fets parlen per ell.

—Hola fill, digues que et fa patir.

—Miri mossèn, sóc aquell que diuen fill de Déu, i voldria confessar-me.

—... i com és que hagis vingut a la meva humil parròquia?

Jesús comença la seva expiació...

---o0O0o---

Però qui és aquest, tal Jesús? Fa tres anys va començar a fer-se un lloc a les pàgines de la premsa amb la miraculosa conversió dels botellons del barri de Chueca en aigua mineral. Durant dos mesos va actuar per tots el barris de les grans ciutats d’Europa i d’Amèrica. Ningú ha esbrinat mai com podia aparèixer ara a Bòston adés a París. En un principi va obligar els joves a cercar noves fonts de diversió, però acabaren acostumant-se a l’aigua, per no deixar de fer festa a l’aire lliure. Veient que tenia molt bona veu, va començar a cantar cançons melòdiques, i va omplir, entre d’altres, el Camp del Barça dues setmanes seguides i el de Maracanà tot un mes. En tots els estadis ningú es va gastar un euro en beguda o menjar, ja que els seus acòlits no paraven de servir-ne als assistents als concerts, tot i no tenir contractat cap servei de càtering, ni utilitzaren els serveis habituals d’àpats de l’estadi. Una associació de venedors de menjars preparats el va voler denunciar per intrusisme laboral.

---o0O0o---

D’ençà de la confessió, el tal Jesús s’ha fet esmunyedís, ningú sap on para, diuen els seus seguidors que tornarà d’aquí a tres dies. Esperem-ho.

Però aquest matí el capellà que havia pres confessió de l’home que es fa dir fill de Déu reencarnat, ha saltat de dalt del campanar. Morint a l’acte.

Evidentment, el secret de confessió restarà eternament en secret.

Barcelona, 19 de desembre de 2012

SENSE SENYAL

2011-02-18T17:22:00.000+01:00

Aquest cap de setmana no tinc relat. La realitat supera qualsevulla idea original. La llibertat d'expressió sempre fa mal a qui no sap exercir-la, i cerca maneres de tapar boques, sia com sia. Però els nostres dits seguiran escrivint i la història farà justícia. Un acte tan repugnant com aquest hauria de fer-li caure la cara de vergonya al seu executor.

º/º º0º

Tenir vergonya no està a l'abast de tothom.

º/º º0º

TEOREMES SECRETS

2011-02-13T20:58:00.002+01:00

Nous secrets al descobert. Aquest amb un toc de ficció, un toc important, tot s'ha de dir. Retorn als secrets que participen mensualment en el concurs de l'Associació de Relataires, associació sorgida de la pàgina "Relats en Català".

Teoremes secrets

Informe EJ-99 amb pestanya HTS (High Top Secret), segons nomenclatura internacional. Transcripció succés classificat sota observació qualificada.

A les 06:50 PM, el subjecte 3NEB (Not Earth Born) dialoga amb el doctor M. Jackson.
“—Vosaltres sí que feu goig! Fa deu anys que treballem plegats i fas la mateixa cara i tens la mateixa complexió física. En l’aparença es diria que no t’afecta el pas del temps.”

Triga pocs segons en arribar la resposta. Malgrat els estudis compartits, encara els cal processar els nostres mots, traduir-los al seu llenguatge i preparar, en un enginy creat per “Ells”, la resposta en el nostre. Com ja sabem, “Ells” no tenen una boca ni cordes vocals per modular sons, temes que ja s’esmenten en l’informe FC-2 (First Contact).

“—És un teorema molt senzill, apliquem un principi que també coneixeu vosaltres i que tracta de la dinàmica de fluids, però que utilitzeu amb finalitats limitades.
—Em pots ampliar aquest comentari?
—En diem “conflicte de maduració”, ens enutjava l’aparença caduca, malgrat en alguns llocs del Nostre sistema planetari envelleixen amb maduració dinàmica, la majoria no ho fem. Jo mateix, tinc cent vint anys dels vostres... i ben portats, no?
—Curiós... i aquesta fórmula tan senzilla?
—Aquell Grec vostre, el de la banyera, recordes?
—Arquimedes!?
—Correcte! Sols calen aplicacions raonades en la direcció adient. Una mínima variació pot aconseguir efectes diversos, Nosaltres les controlem totes les variables. Vosaltres sols veieu una direcció, qüestió genètica de tenir els ulls mirant sempre enfront, els“Nostres” ulls camaleònics són més profitosos i ens donen més amplitud d’observació.
—Esta bé, però això que em dius... pot ser un gran descobriment, la font de l’eterna joventut! Com ho apliqueu?
—Em sap greu, ara mateix... és la “Nostra” hora de sopar, en podríem parlar més tard.”

Fi de la transcripció. Per seguir el fil de la conversa passeu a l’informe EJ-99.1 de les 08:30PM.

Ferran d'Armengol
Gener 2011

DESEMBARCAMENT DE NORMANDIA - ALS HEROIS DE SEMPRE

2011-02-02T23:39:00.001+01:00

La imatge d'aquest mes del blog "relats Conjunts" m'ha captivat només veure-la, no per ser el primer cop. Ha estat el com he rebut avui la seva visió, i m'ha sorgit així mateix el relat.

Foto : Desembarcament de Mormandia, 6 de Juny de 1944, de la Wikipedia

Als herois de sempre

Com una gran ona a l’horitzó, les tenebres amagaven el terror.

Els records em retornen a l’instant abans de sortir del vaixell de transport... a una aigua freda on no vaig arribar a saltar.

***---***

—No vull sortir d’aquí! —el crit esfereïdor no se sent, ningú el pot sentir.

Una puntada de peu en el cul em fa fer un bot endavant. Em giro i veig el Comandant que m’apunta amb la seva pistola reglamentaria. —Agafa el fusell —em crida, —i a caminar, el món parlarà sempre d’aquest dia i tu què fas, no vols formar-ne part?

La pregunta és absurda. Sempre en formaré part d’aquest dia. El que no vull és ser-hi ara i aquí. No entenc què m’ha dut a trobar-me en aquest mal pas.

Un xiulet esgarrifós em pentina el casc reglamentari i tot seguit la cara del Comandant salta en bocins. Metralla de qui sap on, li ha fet volar aquella mirada de badoc i la pistola li ha caigut de les mans, tot disparant-se en tocar terra. Em fereix la cama, i ara sagna abundantment.

—Tornem al vaixell —crido al conductor de la nau de transport, — el Comandant, crec que és mort!

M’ensenya el dit polze. Sembla que ho ha vist tot. Tornem al vaixell. La meva cama sagna abundantment!

***---***

D’això en fa seixanta anys, i ara, en aquesta platja Normanda, ens fan els honors. Anglesos i alemanys, amb francesos i els meus, signem el record de l’horror que no voldríem haver de repetir, l’horror de tants companys morts per l’absurditat d’una ment malaltissa. I sóc aquí, ara, també, gràcies a un tros de ferralla que va matar l’únic mort que he vist a la guerra; el meu Comandant. Era jove i vaig perdre una cama, sí. Però avui puc recordar els meus companys que mai més van tornar al poble. Ells són els herois. Jo, un trist retirat que ha malviscut amb una menyspreable paga del govern, aquests seixanta anys de misèria i que es troba amb unes vacances pagades al nord de França. Un miserable que ni tant sols va disparar un tret. No me’n penedeixo de no haver disparat, però a les nits encara em desperto escoltant el riure innocent dels meus companys desapareguts, la nit abans d’anar cap a la costa francesa.

I ara, l’horror està enllà de la platja on he viscut aquest seixanta anys, i du el nom d’un net de la meva germana, en un remot desert d’Àsia. On no creia que hi tornaríem un altre cop, per cometre el mateix error de sempre. No ens en sortirem mai.

Sona l’himne del meu país... ara em toca a mi, i a l’altre coix que m’acompanya, posar el ram de flors en el monument de Normandia, als mateixos herois de sempre.

Ferran d'Armengol
Terrassa - Febrer 2011

Enllaç a la pàgina de la wiki on està la imatge

L'ENDEMÀ DE L'ONZE DE SETEMBRE DE 1714

2011-01-30T23:47:00.001+01:00

Aquesta setmana no us vull explicar cap conte, potser no és cap secret que a voltes cal explicar coses que ja savem, però que tot sovint oblidem. No cal la revenja, no cal el cop al pit. Cal no oblidar, saber on som i d'on venim, per intentar comprendre on anem, fins i tot, on cal anar.

Sols donar-vos les gràcies per la vostra paciència.

Terrassa, Gener 2011

PREGUNTES INDISCRETES

2011-01-23T22:41:00.003+01:00

Secrets un cop més, secrets profesionals que ens porten a una cambra d'un hotel romàntic, o una cambra qualsevulla en una casa particular... un llit, una parella, i un secret més.

Foto: Ferran d'Armengol - Armari d'hotel amb reflex femení i llit.

Preguntes indiscretes

Un núvol de fum sura amb suavitat per l’aire de la cambra cercant la llibertat que acabarà amb ell. El cigarret dibuixa imaginaris personatges enllà dels dits d’un home jove que somriu feliç. S’ha buidat del tot, i se sent més ple que mai.

—On has après a fer això? —diu el noi, nu a pèl, estirat sobre d’uns llençols de setí vermells.

Ella somriu, li agafa el cigarret i en fa una calada per fer sortir un nou núvol, cercant el rastre del que ja no existeix.

—És un secret, però et diré una cosa que potser et donarà una pista, i que potser et farà repensar la pregunta – li diu ella, amb veu sensual i provocadora.

—Digues...

—T’estimo, ho saps?

—Sí, ho veig!

—Doncs, després del que et diré, tu sabràs si vols seguir amb la pregunta primera...

—Estic intrigat.

—Sóc molt sincera, i m’agrades tant que no et deixaré escapar fàcilment. Això podria ser un exemple. La segona part seria aquesta; no sempre és prudent voler saber la veritat, menys encara tota la veritat. És millor no fer, segons quines preguntes. Sols quan estiguis segur de voler saber la resposta, fes-les. Les altres coses ens les mostrarà el temps.

—Doncs... —fa una nova pipada el noi i es queda mirant el cos de la noia, una rossa preciosa que ha vingut per estudiar, diu, des d’un país de l’est; l’accent ho confirma. Mirant-se-la sap que ja té prou informació i pensa, mentre la mà lliure acaricia un maluc d’ella, que potser no cal recuperar ni el seu, de passat.

—Vols que un ahir probable espatlli un demà ple d’esperança? Què vols saber de mi? —insisteix amb to tendre i maliciós.

—Sols si... ara mateix... saps fer alguna cosa més?

Ella somriu i s’esmuny pit avall, resseguint el camí vellutat del cos del noi i cerca com mostrar-li noves experiències... d’un ofici molt vell.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Desembre 2010

TOP SECRET

2011-01-16T00:00:00.002+01:00

Un nou secret, aquest cop el tema era un secret d'estat, i com no hi res que em sigui tan agradable, he fet un viatge pel temps. Voleu viatjar?

Foto: Ferran d'Armengol - Jardins Palau Reial de Madrid - "Falus escumos"

“TOP SECRET”

Gràcies a l’insistent exploració de l’escorça terrestre, els nostres arqueòlegs han fet la descoberta més impressionant fins avui, dins d’una gruta construïda pels Antics. Farcida de grans habitacles amb material obsolet inclassificable, possibles obres d’art i estris de caça gegantins. Hi ha metalls rars i equipaments desconeguts que haurem d’estudiar. Fins la troballa actual, els coneixements de l’hàbitat dels Antics i la seva enginyeria han estat escadussers. Hem deduït que, en aquesta residència soterrada, hi varen viure poc més de cent anys. Els càlculs comparatius ens diuen que fa uns trenta mil anys es va extingir aquella cultura d’avançada tecnologia. En tot l’espai de la cova hi ha força inscripcions i signes inintel·ligibles. Esperem trobar ben aviat un codi per a desxifrar aquesta complexa escriptura, amb grafismes agrupats que insinuen paraules, frases i altres conjunts de caire gramatical, però del tot incomprensibles. Per comentar alguna dada curiosa, direm que dins d’una gran nau metàl·lica, i amb els següents signes: “TOP SECRET” a la porta d’accés, hem trobat infinits prestatges plens de diferents estris del passat, molts fets pols; però segur que se n’extraurà alguna revelació aprofitable. Hem estudiat algunes peces que han restat en bon estat. Una és un tros de teixit suau, però barroer, amb els signes brodats: “TO MR. PRESIDENT WITH LOVE”. El curiós de tot plegat són les restes de pigments impregnats a la tela, i que estem analitzant. Dominen dos agents, un colorant que en el seu moment devia ser vermellós i d’origen entre orgànic i mineral, i l’altre és l’esquitx d’un groc lletós, que són evidents restes de semen masculí. S’ha conservat amb força estabilitat, gràcies a unes bosses d’un material translúcid que ara estem estudiant. S’espera que esbrinant quelcom d’aquesta curiosa troballa amb colorants d’origen mineral i orgànic, aviat podrem comprendre actituds d’aquells antics humans, que ens expliquin el seu final sobtat.

Terrassa Novembre 2010

JA VAS TENINT EDAT

2011-01-10T21:52:00.002+01:00

Secrets de família, secrets que no compartim amb qualsevol.

Enceto amb aquest, un seguit de relats que comparteixen el nexe dels secrets en diferents visions, comencem amb els secrets familiars

Foto: Lluís d'Armengol (retocs de Picassa)

Ja vas tenint edat

I tu què saps! Això és tot el que en vaig treure de l'Eva, la meva germana, en el funeral del pare. No han passat més de sis anys d’aquell fet, i avui, just el dia del meu quinzè aniversari, es casa. No saps res, va afegir, i és millor que segueixis en la mateixa ignorància. Un escadusser grapat de paraules, amb tota la intenció de tancar-se en banda, negant-se la realitat que ens colpia en aquell moment. La meva germana sempre ha viscut closa en el seu món, gairebé hermètic, però afectuosa amb mi. Quan varem saber que el pare mai més no tornaria, sols va dir que no li esqueia cap altra cosa millor que la mort, al vell cabró. El nostre pare no era pas vell. Amb aquelles paraules m’havia entomat la noticia del fatal accident que havia sofert l’home. Sortint de l'incinerador, l’Eva en signar el rebut per recollir les cendres, entre dents va dir; ja us el podeu fotre allí on us hi càpiga, el pare i les cendres. Però va signar, i va afegir; en ma vida no tornaré mai més per aquí, fins que no em portin amb els ulls clucs. A mi em dolia aquell posat d’ella. La imatge que retinc del pare era el d’una persona bona i agradable. Viatjava força, no sempre dormia a casa, i més d’un cop s’havia endut la meva germana. No sé si també ho feia amb la mare, que va marxar quan jo era petit i sense deixar dit on anava. Sí, em va dir un dia l’Eva, el pare volia que fos bona filla i dòcil, no li agradava que cridés. Quan viatjàvem sols, volia una dona exemplar, discreta, a qui oferir un sòlid bagatge pel futur, afegí. Malgrat la pèrdua, se'ns obria un futur ple d’esperança a casa d’uns oncles, a Girona, on hem viscut d’aleshores ençà. Allí va prendre el costum d’acabar les frases dient-me; fill meu. Sovint plorava sola, en un racó.

Ara viuré a casa l’Eva i el company. Tot i que no tinc clar què hi pinto amb ells. La tieta, però, ha dit que vol parlar-me abans d’anar cap a la cerimònia, que m’ha d’explicar una història de la meva mare, ara que ja vaig tenint edat per entendre les coses.

Terrassa, Octubre 2010

CAMÍ DE BETLEM

2011-01-06T10:38:00.000+01:00

Temps de crisi! Això ens diuen, i som-hi!, tots cap a Betlem a veure si ens cau algun regal que ens esborri del malson. I voldríem tornar a ser infants per ignorar que estem conduits per camells... segurament...

Foto: Ferran d'Armengol, del pessebre de casa

—I hem d'anar a un portal, als afores de Betlem?

—Són temps de crisi, Baltasar!

—Aquests Romans! Juguen amb foc!

Reis 2011

SOLITUD

2010-12-26T01:11:00.000+01:00

Aquest vespre nadalenc, tan sols un pensament. I vosaltres, què en penseu?

Foto:A prop de Kebili, Tunisia (Ferran d'Armengol)

Malgrat l'amplitud del desert, la solitud és sols un miratge.

Nadal 2010

UNA NIT DE NADAL

2010-12-19T10:19:00.001+01:00

Hi ha cap horitzó on clavar la vista?

Això es demana la persona que rau estirada en un portal, una freda nit , potser, de Nadal.

Foto: Ferran d'Armengol

Una nit de Nadal

Hi ha cap horitzó on clavar la vista? Aquesta nit estic estranyament tranquil·la. Fa fred, sí que en fa, però he deixat de sentir res, cap nosa, cap impressió sensorial.

Primer he vist un floc, després dos, poca estona més tard era una nevada consistent, que anava fent créixer el volum de la neu estesa pel terra, a la plaça que tinc davant dels meus ulls. Encara que prou recollida en aquest portal i entre cartrons poc humits, aquella neu m’ha fet revenir el fred, tot i no sentir-lo, potser perquè ja el tinc com una llosa adherida a la meva ànima, no aliena a la meva realitat.

Volia oblidar, i m’he esbalaït recordant. He viatjat a un passat que tant de bo hagués estat mentida, però m’ha vingut de gust reviure aquells instants. Imatges de felicitat, amb la canalla que jugava al voltant de la taula parada, per gaudir d’una nit de Nadal, tan llunyana com distant d’aquesta, recordo que picàvem una fusta amb un bastó. Penso que eren els meus germans, els havia oblidat. Sé, però, que era allí on els meus pares havien viscut... on varen caure aquelles bombes un hivern, fred també. Una guerra que s’ho va endur tot, fins la felicitat d’aquells records. Era al gener, però, el Nadal d’aquell any també havia estat trist, tant com aquest mateix, potser.

Què hi farem!

Ja no puc lluitar contra el fat anguniós del meu destí. Sé prou bé que retornar al passat sols ho fan els que ja no tenen futur, i el meu és escàs, estic a punt de rodolar penya-segat avall. Destí d’una carena imaginaria, d’una vida que s’ha deixat perdre en l’abisme de la ingratitud; en la ignorància i la ceguesa dels familiars, que absents a la raó, no varen saber veure per on anaven els trets d’aquella vida erràtica, i estèril, que havia començat a corcar els meus peus, els meus braços letàrgics. Moria dia a dia davant de tothom, com una angúnia notable que sols esdevenia un destorb.

Tancaré els ulls, tinc son, i cada cop neva més, no puc seguir mirant els flocs... m’adormo, sort que dins del somni hi veig una llum... un caliu...

Sento com una agonia vital, una freda percepció que se’t fica en els ossos i és aleshores quan entens què vol dir tenir fred... tinc son, molta... son, ensopiment; potser vindrà algú i em traurà d’aquest sofriment... estic tremolant tant, que les poques dents que tinc em fan mal, i es claven en els forats que les altres han deixat...

* * *

—Mira mare, una dona dormint al terra, entre la neu.

—Fuig filla, em sembla que no dorm... passa ràpid, au! espavila, que la padrina ens espera per fer cagar el tió...

Foto: Ferran d'Armengol

Fotos realitzades al Passeig deTerrassa durant la nevada del 8 de Març de 2010.

MAREIG I DESIG

2010-12-11T00:05:00.001+01:00

Amb aquesta imatge del dibuixant conegut com Moebius, i sota el títol "Ulls de gat", varen eixir aquests mots.

Mareig i desig

Ulls de gat albiren en l’aire

l’ombra d’un vol fosc. I respira feixuc,

en el contrallum d’un batec,

d’un glatir efímer, que mai,

ningú et sent, ni et percep, al passar.

Tremolen les arrels del ciment,

apuntant al trencat color, arc del cel.

Ignora l’ocell quins tresors no pot caçar.

Presa que fuig, qui fos com tu, gat!

i visitar les entranyes del món.

Llença el crit, és un gemec distant,

en el vol d’una gola voraç.

Escàpola és fa la presa, i no afluixa, vigila,

majestuós contorn, en el celestial ball

de qui se sent àvida de l’aire.

Amb un mareig subtil,

arraulit el gat, veu passar

l’ombra fosca del seu malson,

no ignora quin poder té,

i la temença que la mena.

Entre cubells bruts i engrunes sòrdides,

deixalles d’humana presència,

el gat alça els ulls, i somia tocar la llum,

i en un vol, dominant l’espai com el falcó,

gaudir la Terra, més enllà del cel.

Ferran d'Armengol 30-09-2010

EL MISSATGE DE LES ESTRELLES

2010-12-04T15:36:00.004+01:00

Fem volar la nostra imaginació, situem-nos en un indret impossible i revivim una nova creació Universal, amb un punt de vista força diferent a la versió oficial, i a la oficiosa. O qui sap si dins d'un Univers paral·lel.

Foto: Lego's de la Guerra de les Galàxies - Ferran d'Armengol

El missatge de les estrelles

A les acaballes de la primera era tecnològica, va ser descobert un missatge que provenia de més enllà la galàxia. L’empeny d’un sector de la població d’aquells dies en desxifrar tot tipus de senyal que donés uns certs paràmetres lògics va fer descartar molta ferralla estel•lar, però que també va ser emmagatzemada com document sonor curiós. Tota aquesta informació va ser desada en arxius que per sort, la humanitat posterior a aquella època, n’ha desentrellat força dels seus significats.

Ara, tants mil•lennis després, i amb avenços tecnològics abastament superiors als d’aquells pobres arcaics ignorants i presumptuosos, hem assolit desxifrar un d’aquells xocants retalls d’informació estel•lar. L’estrany document, malgrat la seva traducció creuada amb sons marins de dofins i balenes, ja desaparegudes del nostre món actual, ens ha permès llegir una petita conversa entre éssers desconeguts encara per nosaltres. El cas greu, és no haver-nos posat d’acord en la clau i comprensió lògica d’un missatge que tira per terra moltes teories que, fins nosaltres mateixos, teníem com acceptades i que provenien de temps ignots, i sense cap mena de dubte, directament d’aquella primera era tecnològica esmentada.

Acceptar el repte de desxifrar aquells sons i destriar-los com a una conversa lògica va esdevenir dificultós, entendre aquella xerrameca estel•lar, destriar els sons i convertir tot allò en paraula, va ser una gran tasca que ens ha dut gairebé cinc-cents anys, però sortosament, o no, hem assolit el propòsit fundacional de la nostra caverna estudiosa.

No cal ni comentar que els sons s’han traduït a la nostra llengua, després d’una complicada elaboració fonètica, tot gràcies a la inestimable tasca dels científics principals en l’aprenentatge oral i auricular de la parla, dels que disposa la nostra societat, i que el seu veredicte és concloent i sense cap mena de dubte definitiu. La conversa és curta, però ens demostra que més enllà de la nostra simple comprensió, hi ha una vida superior que ens esguarda. Llegim-lo:

“Què és això? Gas intestinal en expansió. I com has pogut reproduir-lo en un espai extern concret? És una nova tecnologia de transmutació genèrica d’auto recreació estimulada que permet encabir informació orgànica del nostre ésser per experimentar en noves formes de vida, temps i espai. Hi ha vida aquí dins? I tan! I com en diràs d’aquest experiment? Univers. Univers! Sí, amb galàxies, estels, planetes, tot un microcosmos estel•lar en evolució dins d’un espai estèril, per no contaminar les nostres realitats existencials, tot molt net. Sí, molt net, però ells viuran en un Univers força pudent, no? Va, els pobres no ho sabran mai. Pobres... seran éssers a la nostra imatge i semblança? Si, però diferents...”

I així s’acaba el missatge de les estrelles. L’últim so, després de la paraula “diferents” es podria reproduir com un riure, però encara estem discutint aquesta afirmació.

Mantenim el propòsit d’esbrinar, exactament, on s’ha realitzat aquest experiment, tan similar al nostre teòric big-bang, però a una escala encara per comprendre.

Ferran d'Armengol

Terrassa, 27 de març de 2010

LLÀGRIMES D'UNA NIT BRILLANT

2010-11-28T16:38:00.000+01:00

Fem viatges per l'espai i el temps, i a voltes retornem a la nostra joventut, encara que sigui en la ficció, una joventut inventada, o no tant.

Foto: Wikipèdia d'una imatge de la NASA del 1995

Llàgrimes d’una nit brillant

El camí que duia fins els dipòsits de l’aigua era polsegós. La tarda queia lenta i les rialles juvenils s’estenien pel camí que pujava entre cases blanques i també de color cru, amb les portes obertes al capvespre encara mandrós. Al costat de les portes, hi havia cadires ocupades pels vilatans que descansaven d’una jornada de forta xafogor. També a l’estiu, durant l’agost, hi havia feina a fer al poble, però el jovent no ho volia veure això, preferien el festeig.

El Llorenç estava encaterinat de la filla del ferreter, la Purificació.

Pujaven el carrer que duia a les runes del castell, just al costat dels dipòsits de l’aigua, ell, i un reguitzell de joves que reien i es donaven cops de colze i empentes. Jugaven a ser homes i dones, i encara eren lluny de ser adults. Tot just començaven a dur corbata, els nois, per anar a ofici dels diumenges.

La Ció feia coincidir els seus dits amb la mà del noi, tot pujant el carrer, ho feia com si no ho volgués fer, com si una casualitat les hauria fet xocar. En ell li pujaven els colors a la cara cada volta que alguna companya d’ella li observava la simultaneïtat de l’aürt mal simulat.

—Quan tornem del castell, després de sopar, quedem al parc, t’esperaré als gronxadors, vine amb la Marta si ho vols, —va dir-li en un xiuxiueig.

—Ella, i el seu xicot, el Ramon, —li va contestar.

—Serem quatre, a mitja nit.

I va sortir corrents, carrer avall, sentint en les temples el dolor de les rialles de les amigues de l’estimada. Quinze anys, i tant poques paraules d’amor, encara!

Ella les renyava, —deixeu-lo estar, és de ciutat, no en té costum.

El Llorenç veia passar lentes les hores, semblava que el rellotge s’havia encallat. La seva mare el guaitava emmurriat com estava, observant el cel, ja de nit, aquella de la pluja d’estels.

—Fill, no siguis com aquests estels que veus passar, —la mare l’alliçonava amanyagant-lo. —Tingues sempre a mà allò que més t’estimis, o una part d’allò que vols tenir, i lluita perquè no marxi dels teus dits, i després mira els estels passar, amb la seguretat de la mà plena.

Ell li va somriure.

A mitja nit recordava les paraules de la seva mare, estirat en un banc del parc silenciós, amb el cos de la Ció sobre del seu, tots dos mirant el cel i ell amb les mans sota la brusa de la noia, mesurant la flexible textura d’aquells pits joves.

—En diuen les llàgrimes de Sant Llorenç d’aquesta nit d’estels fugissers, —comentava la noia.

—Si puc viure sempre com ara, tenint-te a les meves mans, mai fugiré del teu costat.

—Has vist? Aquest sí, que era gros.

—M’has escoltat?

Ella va girar el seu cos, ara estaven pit contra pit, el va fer callar amb una besada tendra i llarga, com el recorregut d’un estel fugaç, una nit d’agost.

Ferran d'Armengol

Persèids

GARBUIX DE CONTES

2010-11-19T20:06:00.000+01:00

Avui toca auto promoció.

Aquesta és la portada del llibre de contes infantils i juvenils que presentarem el próxim dia 11 de desembre.

Som uns quaranta relataires els que hem participat en aquesta aposta de la pàgina de Relats en Català, amb diverses formes d'escriure, i orientat a diferents edats, entre els cinc i els quinze anys. Així doncs, hi ha per triar i per remenar.

Jo encara no he vist el llibre, no l'he pogut olorar, però ja en tinc ganes. Llegir un relat propi escrit en paper, és una manera diferent de llegir, i sempre fa goig.

I aquesta és la targeta invitació per si voleu assistir a l'acte.

Si voleu més informació, podeu accedir al facebook dels relataires en aquest enllaç. O entrant a la pàgina de Relats.

****

AQUELL TEMPS FUGITIU

2010-11-14T14:54:00.000+01:00

Un parell o tres de cops he participat en el concurs de micro relats dels Transports Metropolitants de Barcelona. Aquest d'avui és un dels que vaig presentar, una história futurista, amb personatges ben presents.

Foto: Ferran d'Armengol - Transports urbans

Aquell temps fugitiu

L’aparell de comunicació del Pol ha encetat la seva música d’avís.
“Entra vídeo conferència”
—Hola Xènia, què fem?
—Pensava que podríem anar a dinar al nou restaurant del Tibidabo.
—Bona pensada, on quedem?
—Estic al parc davant de casa teva.
—Ja veig els arbres, ara baixo.
“Tancant vídeo conferència”
El Pol i la Xènia se saluden al portal de casa del primer, un petó de llavi a llavi, suau i sensual.
—Com has dormit, Pol?
—Com un nadó!
—Anem al transport públic més proper, quin és?
—A dues cantonades, cap enllà, —diu tot assenyalant la seva dreta. —Has vingut de casa caminant?
—He fet un passeig per distreure’m, amb el bicing.
—Mira, ja hi som, baixem?
Les terminals de transport són subterrànies, amb el mateix estil exterior de l’antic transport urbà. De fet, no caldria aquest muntatge, però en el seu moment el Consistori va creure que el sistema d’estacions eren una imatge gravada en l’imaginari col•lectiu que calia preservar, i no costava gens, ja que en el seu moment s’havien aprofitat gairebé totes les estacions dels antics ferrocarrils suburbans.
Passen els controls de pagament sense aturar-se, els braçalets de ciutadans que duen els hi obren les barreres, no els cal pensar-hi, ells utilitzen el sistema de pagament informàtic anual de desplaçament per la xarxa de transports.
“Retard en el transport de tres minuts.” El panell informatiu els aconsellà de seure en una de les sales d’espera. Les butaques eren còmodes. “Mentre s’esperen, els hi passarem un vídeo promocional i corporatiu dels transports del passat segle vint-i-un”. Les imatges sorprengueren a la parella.
—Mira Pol, quina cosa més rudimentària, aquells vehicles articulats de primeries del segle passat. En deien “vagons de tren”, oi?
—Cert, i sembla mentida, mira que plens anaven.
—Guaita! Alguns dels asseguts dormen!
—Segur que hi esmerçaven estones llargues, imagina’t, d’aquí a Manresa, si un es podia adormir en aquells trens!
—Devien ser còmodes, doncs!
—I mira, d’altres estan llegint llibres!
—Tenien temps per tantes coses...!
Entre imatges del passat i comentaris encuriosits, els tres minuts passaren volant.
“Transport a punt... destinació...?”
—Restaurant l’Esquirol, al parc metropolità del Tibidabo —diu la Xènia, afegint les coordenades “GyPSy”.
“Entrin dins del transferidor metropolità. Temps estimat d’arribada; tres segons deu dècimes, sense retards, no som en cap hora punta. Bona tria passatgers, que gaudeixin del transport i bon profit. Fins un altre desplaçament.”
En poc més d’un batec, de la cabina del transportador nannocelular metropolità se’ls mostrà la porta d’accés al restaurant triat, el transport havia durat tres segons i deu dècimes.
El dinar va ser un èxit. Més tard i prenent unes infusions a tocar del Port Olímpic, on en tres segons més havien anat en acabar de l’àpat, agafats de la mà i mirant el mar, rememoraven les imatges vistes en aquells minuts escadussers d’espera en el transport.
—Tu ho pots entendre, Pol?
—Què és el que t’amoïna?
—Res d'important, però no deixo de pensar-hi. Com s’ho feien els nostres avantpassats? Desplaçant-se en aquells entranyables, i alhora arcaics, sistemes de mobilitat ciutadana?
—Oi que se’ls veia feliços? Doncs fes-me un petó... i no hi pensis més.

Ferran d'Armengol / Abril 2009

ATUREU-VOS

2010-11-07T18:42:00.000+01:00

Recordo que de petit, un oncle em deia; Sempre he cregut que cal observar les coses des de diferents punts o posicions, i després valorar allò vist. I jo ofereixo en aquest poema una diferent visió d’allò que sempre estem disposats a veure, una posició més incòmode potser, però que cal valorar. Així tenim l’ocasió de prendre una decisió més raonada, que, dissortadament, potser tampoc és l’encertada.

Foto: Viquipèdia - La cueva de las manos - Argentina

Mira la foto, i després llegeix.

Atureu-vos

Nosaltres, fem els camins.
Deixem la petja
on diu que hi hem estat,
que es aquí on vàrem canviar
l’ordre natural de les coses.

Nosaltres, seguim els camins fets,
deixem les nostres despulles,
que diuen qui som,
què és allò que destruïm,
i ho fem amb perseverança.

Nosaltres, que som natura,
transformem els camins dels rius,
els camins de l’aire, també
desviem la dolça i lenta llepada
del mar a la platja.

I nosaltres!

no veiem els senyals
que d’un passat ens parlen
d’allò que varen destruir, ells,

que ara som nosaltres.
Ells ho varen plorar,

amb amargues llàgrimes
de desesperança i oblit.

Però això
no ho podem veure,
ni podem...
ignorar-ho.
No.

No t’equivoquis.
Mira bé el senyal,

diuen potser que passis?
Mira-ho bé,
aquestes mans ens diuen;
atureu-vos!

Ferran d'Armengol, Juny 2009

Ara torna a mirar la foto.

Enllaç a la Viquipèdia on ens parla de la Cueva de las manos.

ÚLTIMA NIT A BARCELONA

2010-10-30T01:42:00.033+02:00

Partint d'una idea dolça, com és la xocolata, s'ambienta un relat gairebé victorià, amb un final no gaire esperat. És aquest un relat entre (un xic) eròtic i gore, si hi ha alguna ànima sensible, millor no el llegeixi, hi ha una mica de sang. I no sé si cal dir que és tot pura ficció.

Foto: Ferran d'Armengol (Fira Modernista 2009)

Última nit a Barcelona

No sempre em surt tan bona, ho he de reconèixer, i tu en el teu silenci, saps que m’excita encara més, veure que te l’has acabada amb golafreria. Tu, que en altres dies ja havies tastat la meva creació, la beguda sagrada dels déus. Gens grumollosa, amb la quantitat justa de llet i remenada amb tot l’amor que un hi pot abocar, i ben calenta, pura delícia. El teu silenci és una afirmació que em plau, no ho saps prou, tot i que... ara ja no t’ha d’importar gens.

Ja ho sabies que tot podria esdevenir com ha estat. Estaves avisada, i en observar-te callada, per fi, em sento feliç. Podré jugar amb tu una estona, ara que ja no tens res a dir. Estirada ara en el nostre vell llit, escenari de tantes festes, quan ens banyàvem la pell amb el càlid cacau, líquid. Recordo el plaer que t’oferia quan et xuclava ara una parpella, ara una sina, ara el clot del melic.

Però abans, deixa'm acabar d’assaborir tan dolça beguda, amb aquella amargor que tant ens havia agradat als dos... ho recordes? Aquelles tardes al carrer de Petritxol, amb la pluja amarant els carrers estrets del Gòtic. Quines nits, en sortir i cercar aixopluc sota de balconades exigües, gairebé inexistents. Aquells dies el teu riure em tornava boig, foll de plaer, i amb el regust encara dins la nostra gola, d’aquella xocolata que poc abans ens havíem empassat, i que tot seguit compartíem, cercant amb la llengua dins la boca de l’altre, aquella dolçor, amagats dins d’un portal d’algun carreró fosc. I després tu deies que havies de marxar, no sabia jo que la teva fugida era per anar a fer l’amor amb altres homes, a bon preu. Avui ho he sabut... tot allò, queda ara tan lluny, han passat els anys, apartats l’un de l’altre...! perdona, no voldria avorrir-te, tot i que ara, potser faig tard.

He volgut esborrar-te aquest absurd somriure de nina bona, i tu m’has dit que no sabies de què et parlava, que m’hauria de fer mirar aquesta mania, de veure coses que els altres no veuen. Deies que m’estimaves, m’ho havies dit tants cops, en aquells dies.

Nus tots dos, estirats en aquest llit, plens de xocolata els nostres cossos, per últim cop. Un ritual de plaer foll, la pena és... la pena és que tu no ho volies, i he hagut de forçar-te a venir, amb enganys. La pena és que no has comprès res de res, i t’has enfadat amb mi. La pena és que t’he hagut de fer engolir la teva última xocolata, i ara el ritual sols el gaudiré jo.

No ho puc deixar per més tard, freda, la xocolata, no val res. Espero que ho entenguis, és trist fer-ho sol, abans el rigor mortis no em deixi gaudir-te plenament, abans no et refredis.

Després, t’hauré d’esbudellar i fugir, a Londres potser, on treballaré d’ajudant de forense si cal, en tinc traça com podries haver observat.

Terrassa/ Octubre 2010

MOTS ENCREUATS

2010-10-25T00:02:00.004+02:00

Fer mots encreuats amb sols vint paraules, en joc, té la seva gràcia, a la pàgina web on sovint participo ; Relats en Català, aquest cap de setmana han proposat el repte de fer un micro relat de vint paraules que parlin dels Mots Encreuats, cliqueu i podreu veure alguna mostra del que es penja. Aquí va el meu.

Foto: Ferran d'Armengol - Taj Mahal

Dues paraules encreuades. Problema / Solució

Verticals: Quatre lletres, per manca d’aliments.

Horitzontals: Sis lletres, atenuant a la manca d’aliments.

Pista: coincideixen les dues terceres lletres.

++++

Potser no cal, però si algú vol dir la seva, jo diré quines són les paraules que tinc al cap, diré la meva el proper cap de setmana. Algú vol provar a veure si ho endevina?

JA SAPS QUI SÓC?

2010-10-22T23:00:00.002+02:00

Fins a quin punt som capaços de controlar la realitat dels nostres actes, fins a quin punt assimilem amb correcció les noves maneres de comunicar-se, de jugar, de viure. Fins a quin punt coneixem els límits de la nostra ment, per destriar realitat o ficció.

Foto: Ferran d'Armengol

Ja saps qui sóc?

Truquen a la porta, però no obrirà pas, també hi pot anar el seu germanet, —pensa ell— no sap què hi fa a la seva cambra; mirant pàgines marranes per Internet, segur! Ara no pot obrir, ara no, just quan està a punt de fer el conjur que obligarà Gardalt a quedar-se tancat en aquella cova obscura i humida, i on el deixarà fins que s’avingui a ser el seu fidel servent. “—Tinc els punts i el poder per fer-ho, i ho faré ara mateix...”

Ja ho ha fet, i respira, complagut, tirant el cos enrere a la cadira; mira per la finestra per apaivagar els nervis del combat. Encara no és de nit, però ja fosqueja i es comença a veure alguna lluminària encesa en diversos pisos dels altres blocs.

Un timbre el retorna a la seva habitació.

“—Quins pebrots! Un altre cop truquen. No deixa de martiritzar-me aquest telèfon, perquè no l’agafa ningú? M’hauré d’aixecar per desconnectar-lo, i no puc despistar-me, ara que domino la partida; tinc la victòria al meu abast. Tot Internet al·lucinarà per la meva audàcia, no és cap enemic fàcil aquest màgic, el misteriós Gardalt. Feia tres setmanes que el perseguia, m’ha fet passar mals moments, però ara és meu per sempre, no el deixaré lliure fins que no em demani ser el meu esclau”.

Rep un missatge a la finestra del joc, mou els dits amb destresa i clica les tecles adients per obrir-lo i respondre, si cal.

És ell, en Gardalt; li deu demanar clemència...!!!

Darkness:

—Pateix Gardalt, no podràs sortir de la teva llodriguera, has errat la jugada, ho has de reconèixer, sóc millor que tu.

Gardalt:

—Estic esperant el teu darrer atac, jo no em crec la teva innocència ni espero clemència, sé que vols destruir-me.

Darkness:

—Doncs posa’t a jeure, que avui et deixo penjat, hauré de marxar, l’impertinent del telèfon no deixa de sonar, i hauré de baixar al carrer una estona.

Gardalt:

—Tens un gos?

Darkness:

—Els meus progenitors volen que el tregui a passejar... i tu què saps si tinc un gos, o no?

Gardalt:

—No em demanis com ho faig, sàpigues que ho sé... sóc un mag i sacerdot, ho recordes? I no sé qui està en una llodriguera, potser t’enduràs una sorpresa, m’he aliat amb el malgirbat del Turnodor, i ve a cercar-te. Vigila on pixa el gos... jajajaja!

Darkness:

—No pots fer-ho això!

Turnodor:

—Encara no he sortit al carrer, puc esperar... i després seràs abduït... o destruït fora de línia, fora de la xarxa.

Darkness:

—No t’havia convidat, jo...

Turnodor:

—En Gardalt m’ha donat l’accés.

Darkness:

—Això està prohibit pel moderador... jo t’havia encerclat correctament Gardalt, traïdor, no podies demanar ajut, ara que estaves tancat sense alternativa dins la teva cova.

Gardalt:

—On parla d’aquest punt la norma del joc?

Darkness:

—Al capítol vint-i-sis, en el tercer paràgraf ho diu taxativament, no dóna opció per dubtes ni interpretacions forassenyades, esteu contradient les normes. I ho sabeu.

Turnodor:

—Sembla que no has llegit el capítol setanta-set... allí queda ben clara la nostra situació, estem dins de la norma, i em penso que ja ho saps, et veig la cara de cagat pel Messenger.

Darkness:

—Però si el tinc apagat...

Gardalt:

—No ho saps tot, Darkness... o t’he de dir Jaume? Perquè et dius Jaume, oi estaquirot perdedor? Ja pots aixecar la barrera que em té tancat dins de la cova, o et prometo que Turnodor gaudirà llepant els teus ossos blanquinosos. Tu tens la paraula, ara.

El Turnodor li feia molta por al Jaume, altres cops s’havien disputat algun punt estratègic i n’havia sortit malparat, però mai havia calgut lluitar en un “cara a cara” i no ho volia fer ara. Abans que enfrontar-se amb ell preferia morir, i deixar Gardalt penjat a la cova, maleït Gardalt...

Darkness:

—Esteu sonats, em sentiu? Sonats com una regadora! Però a mi no em feu por, i ara oblida’m Gardalt, et quedaràs aquí per sempre, mai més en sortiràs, perquè tan sols jo tinc la clau per fer-te sortir de la cova, i la clau marxarà amb mi a l’altre món, adéu...

Gardalt:

—Què fas boig? No ho facis...!!!!!

La porta de la cambra del Jaume s’obra d’una revolada, qui hi entra panteixa angoixat, no hi és a temps... veu al Jaume volant, enllà de la finestra d’un sisè pis.

Gardalt:

—... no ho facis!!!! Que sóc jo, el Lluís, el teu germà....

EL FORAT NEGRE

2010-10-15T21:26:00.005+02:00

Ja fa uns quants dies, anys fins i tot, en una entrevista a un científic, vaig llegir que la connexió entre dues realitats paral·leles podria provocar reaccions no esperades, ni segurament desitjades. Això deia aquell científic a la contra d'un diari de forta tirada de la capital catalana. Amb alguns mínims retocs, avui us presento la fabulació que va provocar aquella lectura, en el seu moment.

Foto: Ferran d'Armengol - LLuna blava de cap d'any

El Forat Negre

Bon vespre a la bona gent! Comencem ara mateix la retransmissió visual en alta definició “higtouchpanoràmic”, i en rigorós directe, quan falten menys de deu minuts pel moment del contacte! I just quan una galdosa lluna plena comença a mostrar-se per l’horitzó. Avui serà una d’aquelles nits que ningú mai oblidarà. Som a les portes d’un esdeveniment sense precedents i que deixarà a la nostra generació com la pionera d’un futur que se’ns fa, com a mínim, inimaginable! Però posem-nos al dia, tot esperant l’instant. Ara mateix podem veure com l’equip científic analitza els paràmetres de connexió de la prova definitiva, o també en podríem dir, de la darrera experiència humana. Un fet que anys enrere semblava ciència ficció, avui serà una realitat, un gran salt per a tota la humanitat, molt més important que el mític viatge al nostre satèl·lit selènic. Passem ara a donar-los dades concretes que de fet ja coneixen, però encara tenim estona suficient, no es perdran cap detall de la gran troballa.

L’afamat científic i doctor en termo, i nano, dinàmica del temps, en Grand Vista-Yes’sir, ha fet saber a la col·lectivitat científica internacional que ha establert comunicació amb éssers humans intel·ligents d’una dimensió paral·lela a la nostra. Sí, sabem i entenem les dificultats d’acceptar una noticia que es fa difícil de creure. La NASA, però, ha fet tots els estudis pertinents i possibles als paràmetres de connexió establerts entre les dues vessants de coneixement. Un fet que ha succeït per pura casualitat, i del que l'afamada agència n’ha fet un dictamen favorable i positiu, acceptant la viabilitat del projecte. En resum, estan expectants i esperançats per un èxit sense precedents i qui sap de quines conseqüències per a la nostra realitat.

Per una curiosa casualitat, els responsables dels equips dels dos costats de la realitat, tenen el mateix nom; Grand Vista-Yes’sir. Fins ara sols han pogut intercanviar comunicació oral i també telemetria per ones positròniques, de recent implantació en el nostre món científic. Parlant en plata, que encara no s’han vist les cares, però s’han pogut escoltar les veus.

Ens han comentat membres de l’equip de contacte que s’han canviat informació geogràfica i política dels límits estatals, on s’ha demostrat la gran variació en aquest tema fronterer i la gran semblança entre una orografia i l’altra. Tota aquesta informació compartida s’ha pogut analitzar gracies a la telemetria iònica comparada, també de recent estudi en aquesta nostra realitat, com ara ja podem anomenar-ho, amb tota certesa i sense embuts.

Una altra cosa curiosa és la llengua de comunicació, que en la nostra realitat pertany a una llengua indígena americana, el seu origen no és afroamericà ni euro americà, concretament, utilitzen un llenguatge derivat del poble sioux i tal com es parlava en el segle dinou de la nostra era, no gaire diferent d’ara, salvant les influències del nostre anglès, que ells no coneixen; per sort, no va reeixir l’extermini d’aquesta raça. Caldria fer-ne esment, arribats a aquest punt, que el nostre Doctor Grand és besnét d’un cap guerrer de la tribu abans al·ludida i que després de lluitar contra els descendents dels europeus, va formar part d’un dels primers tractats de pau amb els rostres pàl·lids, com ells els anomenen.

Però ja arriba el moment, unir aquests dos mons, pot ser el fet històric més important, i definitiu de la nostra espècie. Podrem saber els humans, finalment, que hi ha més enllà de la nostra realitat. A l’hora establerta s’obrirà una porta dimensional, dins d’una experiència vital com mai s’ha vist a la realitat. S’han realitzat milers de simulacions per ordinador que no han sortit malament. Amb això volem dir que han estat dins d’un protocol rigorós, tots els estudis possibles de connexió dimensional. Serà un encontre en la tercera fase de veritat. Falten pocs segons per l’hora establerta i tots en serem testimonis del moment que està sent compartit en directe per la totalitat de les cadenes de televisió mundial. No deixin d’observar el seu aparell de televisió, per un cop, la realitat superarà qualsevol ficció, no deixin de mirar la pantalla de casa seva, d’on no els cal sortir per ser testimonis dels fets més transcendentals per la humanitat. Veiem dret al Doctor Grand, davant dels teclats de l’ordinador de control central d’operacions. Fa els últims ajustaments telemètrics i de coordenades que han estat transmesos de l’altra realitat paral·lela, i el moment serà ara mat...........

.....

Després d’una gran explosió còsmica, SILENCI. Sols música de l’espai.

No importa quants milions de mil·lennis visquin. Els designis de l’Univers no estan al servei d’una espècie depredadora menor, tafanera i goluda.

A l’espai, un nou forat negre s’ha engolit, en un llampec d’energia, tota una galàxia.

LA SERP AMB PLOMES D'ÀNGEL

2010-10-10T01:22:00.009+02:00

En diverses mitologies, l'adveniment d'un messies, o d'un ésser diví, ha reunit referents similars, conjuncions estel·lars, grans imperis dominadors, i altres que aquí no entraré a detallar. Potser el proper messies ja ha tingut una conversa com aquesta.

Foto: Empar Sàez. - Detall altar gòtic de l'esglesia de Santa Maria a Cracòvia.

La serp amb plomes d’àngel

Els déus de l’atzar m’han dut fins aquest parany fred, isolat, comparable a l’avern. Desconec els motius de tanta mala fortuna, però mirarem de sortir-nos-en de la millor manera possible, tot i saber que això em comportarà un treball no desitjat.

No pots queixar-te, altres han tingut una sort més perversa que la teva. El teu destí esdevindrà etern, intemporal, tothom sabrà de tu, encara que mai t’haurà vist.

Jo vivia dins l’etern, i això no tenia res de pervers, no em calien promeses de temps millors, jo no coneixia el pas dels dies i ara em parlen veus que no sé reconèixer, d’un lloc on el temps sí que existeix. No puc dir-me boig, en el meu estat encara eteri, tot i ser carn i ossos, no puc dir que em cregui que el meu futur serà gloriós, com em planteja aquell que em parla.

Has de ser més coratjós, la teva sort és més gran que no vols veure. Et dic ara que patiràs, però tot serà a fi de bé. El teu futur i llegat duraran mil·lennis, i el teu nom serà un mirall d’inspiració i el patrimoni de molta gent, després de la teva mort.

Així doncs, esdevindré mortal! No hi sé veure cap avantatge en aquesta vida efímera que em proposes, àngel celestial, imagino.

Així és com som reconeguts els meus; que també són els teus. No ho oblidis mai, tu ets fill de Déu, i com aital viuràs, i per això també, moriràs.

Galdosa vida em proposes, àngel del pare.

El teu destí serà alliberar al poble oprimit, una noble causa.

Sigui, doncs, ja que no tinc cap altre remei, que el pas sigui ràpid.

A la fi, ho viuràs com qui es veu un got d’aigua.

***

La Terra és un món hostil, el noranta per cent del planeta està dominat per un sol govern, tirà, dèspota. Originari de les terres que els mars separen, no creu en futurs ni aventures fora de la pròpia existència en aquest món. La llibertat d’expressió no està contemplada per la classe dirigent, que sosté el control total sobre una població que, en una gran part, se sent aclaparada per la fam. Ningú parla dels drets humans...

Dins les fronteres del gran imperi, en un petit poble perdut de la selva, a l’antiga terra dels homes del blat, i en un curiós estret continental anomenat Mesomèrica, una mare primerenca inseminada artificialment, la Maria, empeny amb força. El seu veí i amic, el José, prega als déus maies perquè el fill, que considerarà seu, arribi al món en perfecte estat de salut.

A l’horitzó encara fosc, tres estels en conjunció senyalen por on ha de sortir el sol del nou dia, el primer de la nova era d’Aquari.

—Ànims, Quetzalcóatl, que ja arribes...

***

Com a mínim, el nom és original; “serp emplomallada”. No em diran “el que ha de venir”, com aquell que varen enviar abans... Espero sortir-me’n millor!

.

LA FESTA DE LA SEGA

2010-10-08T23:28:00.001+02:00

La setmana passada vàrem estar al Delta, i varen coincidir dos fets puntuals, que algun cop s'esdevenen al mateix dia, no tots els anys passa; la Festa de la Sega, i el Dia dels Ocells.

Foto: Ibis sagrats, volant pel Delta (Ferran d'Armengol)

De l’aigua ve la vida,

de la sega el menjar

de les mans el treball,

i del cor... l’amor per tot.

Compartir amb la terra

els seus fruits,

ens fa simples éssers màgics,

plens d’arrugues i felicitat.

A voltes la sega és vida,

a voltes, el segador fa justícia,

per sempre, la Terra ens manté,

per sempre, si la sabem estimar.

La natura és vida,

lo riu és vida,

la vida ho és tot,

viure-la és el millor.

Ferran d'Armengol, Octubre 2010

Vídeo de la Festa de la Sega al Delta, Dos d'Octubre de 2010 a la caseta de fusta.

GIMCAMA VIRTUAL LITERÀRIA

2010-10-05T00:41:00.000+02:00

Aquest cop no us explicaré cap conte, vull convidar-vos a un joc. Voleu jugar? Sols cal que entreu a la web de Relats en Català. Allí sereu convidats a participar en diferents reptes i jocs, ja que aquesta no és l'única activitat en marxa dins de la web. Entra-hi, registra't, és gratuït, participa en el fòrum, penja un relat, amb el teu nom o un malnom/nick, hi ha força activitats.

I l'Associació de Relataires (paraula encara no acceptada pel diccionari) en Català us farà entrar en joc.

Coneixes l’Associació de Relataires en Català (ARC)?

Encara no?

Doncs aleshores potser no saps que, en breu, l’Associació posarà en marxa la Gimcana Virtual Literària ARC 2010, i que si t’agrada jugar amb les lletres, si t’agrada endinsar-te en els llibres, la vida dels seus autors, les seves històries... aquest és un bon motiu per participar-hi!

El tercer cap de setmana d’octubre entra a la web de l’ARC... Comença el joc!

Ilustració: RNBonet

Seguirem informant!
***

Aquells pedrots negres

2010-09-26T23:40:00.011+02:00

Un escrit per participar a la proposta del bloc http://relatsconjunts.blogspot.com/ i sota la visió d'una imatge com aquesta que veieu tot just a sota, un Moai.

Foto: Treta de la Viquipedia http://ca.wikipedia.org/wiki/Moai

Aquells pedrots negres

Tunisia? No noia, ara mateix no em sona, potser sí que hi hem estat el Josep Lluís i jo, ja saps que viatgem tant, però ara mateix Tunisia... no és allí on aquelles cataractes en mig de la selva...? mira ara no ho sé, però si vols saber on, aquest any sí que et puc dir on hem estat nosaltres, i quin viatge noia! Tot plegat mil hores d’avions i més avions, i tot per anar a petar a una illa en mig de l’oceà, i per anar fins aquelles figures tan altes que es passen tot el dia mirant el mar, que ja em diràs tu quin interès pot tenir mirar aquelles platges, i això els que estan drets, que altres els tenen tirats pel terra, mig enrunats; uns deixats, escolta. Però, vés tu a saber si aquells van ser els primers tafaners de la historia, i algú els va dedicar un monument, i després, quatre graciosos van començar a fer-ne copies i ara tots diuen que si signifiquen una cosa o una altra, perquè ens varen explicar cada història... I en el fons, ja té gràcia que després de tot aquest enrenou d’anar d’un aeroport a un altre, i fent com ens feien la pasqua amb tants de vols i desplaçaments, resulta que l’illa es deia igual, Pasqua. Això sí que no puc oblidar-ho, amb aquest nom!, i tanta fama per tant sols anar a veure aquells pedrots negres... filla! Quanta ignorància que hi ha pel món!

Setembre, 26

CINC MICRO ESCÀNDOLS

2010-09-25T02:04:00.000+02:00

Avui toquen cinc petits escàndols, cinc escandaloses tapes variades, per consum ràpid. Preparem-nos per una tardor d'escàndol!

Foto: Ferran d'Armengol (Amb el mòbil) Un portal del Raval de Barcelona

Mals costums

Dins la colla corria la brama escandalosa de veure en Tarzan amb calçons i a la Jane tapant-se els pits!

Reunió d’antics alumnes

L’escandalosa actitud d’alguns membres, alçant-se jovials, va excitar algunes intencions que fins aleshores havien estat evidents i en discreta observació.

Apartat del poder

En el cara a cara televisat va perdre els papers, va deixar anar el que pensava de veritat.

La filla del magnat

La llevadora ho va dir en néixer; quin pit, aquesta nena serà un escàndol! Ara és una estrella del porno.

Ni dormir la becaina

De dia no paraven de discutir, de nit feien les paus; aquells veïns eren uns immorals escandalosos!

I a tots els tarragonins i barcelonins, bones festes! De Santa Tecla i la Mercè.

ON SOU? TRAÏDORES!

2010-09-18T01:27:00.000+02:00

Coses quotidianes, que ens poden passar en el nostre tarannà diari, o potser ho exagero una mica. Comença un nou curs, el Setembre és un recomençar ple de bons propòsits. Malgrat alguns fats no ens deixin ser com voldríem, i ens amaguen allò que en aquell moment més falta ens fa.

On sou? Traïdores!

Foto: Ferran d'Armengol - Montserrat en un mirall

Les sis del matí, el brunzit d‘aquesta andròmina impertinent em fa retornar a aquella, mal anomenada, “crua realitat”. Ja veus quina manca d’originalitat en la frase, però s’esdevé necessari fer veure que aquest matí, matinada potser, és del tot normal, fins i tot, idiota, diria. Però avui no faré tard, com tots els dies, és un ferm propósit.

Posar els peus al terra és una fita corglaçadora, no sé on vaig deixar les sabatilles ahir nit, ara hauré de caminar descalç fins la cambra del bany. Encara assegut al llit cal seguir el ritual adient; gratar-me l’esquena, la panxa, el cap, i encara sort que no fumo, perquè ara, que he recuperat la solteria, després de vint anys de matrimoni, hauria de tornar al tabac, per donar importància als meus mites adormits del cinema en blanc i negre. Què hi farem!

Supero la prova dels peus descalços i em fico dins la banyera, on després d’esquivar un bitxet que hi corria alegrement, he decidit ofegar-lo amb la mànega de la dutxa. I parlant dels peus observo la llargada excessiva de les ungles, cal prendre una decisió definitiva, d’aquest matí no passa; he de retallar-les.

Acabat de la dutxa, remeno el primer calaix del lavabo, cercant aquelles tisores recargolades que ajuden tant a reparar aquest disgust d’ungles. I qui va inventar un estri tant emprenyador amb aquella forma arrodonida, i que quan el cerques no el trobes. Baixo al segon calaix. Cinquanta mil mostres de colònia masculina, cremes per després de dormir, per abans de dormir, per després del sol... cremes i més cremes, la meva dona em va deixar una botiga sencera de mostres. Mira! Les tiretes! Les estava buscant l’altre dia! El tercer calaix és un camp de batalla indescriptible, millor no hi poso els dits, però això sí, en primer terme està la maquineta d’afaitar, aquesta la tinc ben controlada. Començo a agafar fred, m’hauré de vestir i deixar-ho per un altre dia, posar-me alguna d’aquestes cremes, que ja que les tinc...

Dret a la cuina em prenc el cafè reescalfat d’ahir nit, pel matí no tinc temps de fer-me’n. Hauré de comprar una màquina d’aquelles que regalen... ara que tothom ja les ha comprades. Menys jo, és clar. Ja llest del desdejuni, a córrer cuita decideixo l’americana d’avui, que faci una mica de joc amb els pantalons i les sabates. Em miro en el mirall i em veig fantàstic. Agafo les claus del pis i la targeta del tren, la cartera... i... què hi ha en aquesta butxaca...? Ostres! Que hi fan aquí les tisoretes? Em demano si de tant en tant els hi surten potes als estris i a les coses, tot canviant de lloc alegrement i sense el consentiment dels seus amos, que som nosaltres, em penso, vaja. Però, si ni tinc present quants dies porta penjat aquest vestit...!

El temps que han estat creixent les ungles, segurament.

Les set del matí, avui tornaré a fer tard.

Foto: Ferran d'Armengol - Capvespre amb boira rogent a Montserrat.

FILLS DE CAÏM

2010-09-10T23:08:00.013+02:00

Un cap de setmana de festa, reivindicatiu però familiar, i a tall de record d'una gent que va defensar els nostres drets, imagino aquesta faula. Un micro relat de menys de tres-centes paraules, però amb força més históries dins que no pas una de sola.

Foto: Ferran d'Armengol - Bellver de Cerdanya

Fills de Caïm

Feia dies que un malson el tenia corprès. A l’amagatall de les cingles, les guàrdies eren d’una setmana, un parell de dies les feia tot sol, els altres eren compartides. Un cop la setmana calia deixar els llocs de guaita i fer via per baixar al riu. Malgrat era una tasca feixuga a l’hivern, adés perillosa, calia fer-ho de matinada, amb les primeres llums tenebroses. Després de les pluges, el gel acabava cobrint els camins i les dreceres. Trencar-se un os, era sentència de mort.

Premia el fusell amb la mà dreta, fent-lo servir de bastó, amb l’esquerra apartava branquillons. A tocar del riu l’esperaven les provisions, la seva germana les hi deixava tots els diumenges, dins del cau del gran roure roig de la Font de la Daina, allí on havia festejat amb la Mariona, dissortada novia que la guerra li havia manllevat. Nous, formatge, rosegons de pa dur, i amb sort una mica de llar, o porc sec. Res a veure amb el pernil que es menjaven al Mas, abans de tot aquest desori.

En arribar al roure i revisar el farcell, va sentir un neguit estrany, alguna cosa no rutllava, aquell embalum de menjar no era el seu, i si ho era, allò era un parany, l’havien traït a l’enemic. Era impossible que la seva germana hagués aconseguit un pot de confitura de maduixa. Utòpic en aquests miserables dies.

No va tenir temps de reaccionar i carregar el fusell, un tret sec va cruixir el silenci de l’alba. Es mogueren ombres d’abrics verds, soldats sortint de darrere dels arbres. En el seu últim alè, els va sentir la veu; no parlaven cap llengua estrangera. Maleïts fills de Caïm.

Foto: Sant Pere de Casserres - Ferran d'Armengol

Setembre 2010

VACANCES A LES PITIÜSES

2010-09-06T00:12:00.005+02:00

Va acabant l'estiu, torna el setembre, el nou curs. Recordem les vacances i ens preparem per la tardor, tenint present que s'atansa l'hivern. Tots ho fem, fins qui menys ens pensem.

Foto: Empar Saez - Cafè del mar - Sant Antoni - Eivissa

Vacances a les Pitiüses

No podeu imaginar quin mal de cap pot arribar a produir-me la visió de tanta carn, de tanta provocació febril estiuenca. No us diré ara que he triat malament el lloc on passar l’agost. No havia estat mai en aquest illot isolat i farcit de jovenalla. Però malgrat la gent potser s’estranya de veure’m tan pàl·lid, de fet, en aquest indret tothom és estrany, i la meva fesomia pot passar tranquil·lament desapercebuda, fins i tot, admirada, segons quins locals sovintegi. No sé si cal comentar-vos que faig la meva aparició al capvespre, just per la façana marítima del poble de Sant Antoni, on es reuneix tot el jovent que s’està de visita a l’illa, i en aquest lloc del litoral, tots venen a observar l’ocàs del dia, la victòria de la nit. La marxa triomfal de les tenebres brillants i rutilants, enfront d’aquella xafogosa i càlida bola flamígera del dia, que no sé com poden aguantar els mortals, ells i elles, la meva font d’inspiració... Bé, no exactament d’inspiració... però la meva font, sí.

Arribada la nit, inicio la tria i el gaudi d’aquells cossos que s’arquegen al ritme de músiques eclèctiques, dansant al voltant d’artistes que actuen arran del mar, ara uns traient foc per la boca, ara d’altres fent jocs de mans. Sempre amb l’aire musical dels timbals i instruments de percussió diversos, marcant el ritme de les dansaires frenètiques i excitades, en una follia col·lectiva i compartida, exhibint cossos i salut de la que jo me’n beneficio tant bon punt puc arraconar-ne un d’aquells. Quan ja el tinc a punt, ens arrecerem a l’esplanada desagençada que hi ha en el centre de la vila, a tocar del mar, també. Un espai on no hi ha cases i on la foscor atrau a ànimes assedegades de noves experiències. És allí on els hi clavo els meus ullals i els xuclo la seva sang, la dolça metzina que em manté viu de ja fa tants segles... després, deixar-los caure al mar, és tan fàcil... L’aigua i els peixos m’ajuden a esborrar els senyals, i per un cop a la setmana que m’alimento, no aixeco sospites.

És ara, quan aquest mal de cap tan gratificant m’atabala i em nodreix, quan tothom gaudeix de l’estiueig, fa festa i eixelebradament viu l’estiu, és justament ara quan treballo amb tota tranquil·litat: I ja friso per un hivern atrafegat fent forapistes al Pirineu; on diuen que hi ha sang més noble. I de tant en tant, alguna allau... amb desaparicions sense sospites.

DE MÉS VERDES EN MADUREN

2010-08-20T19:29:00.001+02:00

Dins d'un exercici, vaig crear aquest relat ple de frases fetes, tot començant pel propi títol. Un petit relat que qualsevol mare podria adreçar a la seva filla, per exemple.

De més verdes en maduren

Foto: Ferran d'Armengol - Un pomer camí de la Font de la Pola.

Qui dies passa, anys empeny, filla meva!

Si ja m’ho deia l’àvia, que matinava de veritat, però a ella poc que no l’havia ajudat cap déu, hagut o per haver. Però en aquells dies, tot i no poder-ne tirar cap tros a l’olla, sempre sabia com agafar el bou per les banyes i encertava a resoldre tots els ets i els uts dels envitricolls que la vida li posava pel davant, i a córrer cor que vols per anar a sopar, que a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no és comptat. Bon ull tenia ella per repartir a moros i a cristians les quatre trumfes que cabien a l’olla. I ni una mosca es podia escoltar, ni cantar no ens deixaven un cop entaulats, que ens sortien amb allò que qui canta a la taula i xiula al llit, és parent del mal esperit. Jo, que de normal dormia com una soca, aquelles nits ho feia en un esglai. I per cert, el “xiula”, nosaltres el canviàvem per “pixa”. Coses de la canalla!

Això encara avui ho explica la mare, que va néixer als anys quaranta i havia viscut un altre món, tan diferent del de l’àvia, farta de nedar a contra corrent on tot es veia depenent quin fos el color dels vidres amb que ho miressis.

Després d’aquell xafarranxo de la guerra, ja ningú es veia amb cor de posar pals a les rodes, i es varen oblidar de nedar i guardar la roba, sabent que a boca tancada no hi entren mosques i sabent també que calladets estaven més bufons. I de tant escoltar la salmòdia aquella, acabes que t’adones que el més calent és a l’aigüera. Ho teníem més clar que l’aigua. Però bé! Això són figues d’un altre paner i que avui no vénen al cas, i a falta de bons, el meu pare era alcalde.

I parlant del pare, ell ja ho deia; pedra calenta, fora del ventre i tal dia en farà un any! Aquell sant baró, en acabat de sopar, sempre ens enviava de pet a dormir, tot dient-nos; nens! A la taula i al llit, al primer crit, que és tard i vol ploure.

I jo, que mirava al cel, i no hi veia cap núvol!

Però les coses de família ja ho tenen això, i que qui dies passa, anys empeny. Dissortadament, tot i haver estat previsors de cara al futur, per culpa del mansoi manaire, per poc no perdem bous i esquelles, i vist aital babel, penso amb tendresa que de més verdes han madurat.

Oi que m’entens, filla?

L'ESPILL DE L'ORB

2010-08-13T17:21:00.000+02:00

Aquest cap de setmana no seré jo l'autor. Aquest cap de setmana sols vull referir-vos la presentació del llibre de poesia de l'amic Francesc Arnau; "L'espill de l'orb".

El proper diumenge, 15 d'agost el nostre amic i poeta, en Francesc Arnau i Chinchilla, presentarà el seu llibre "L'espill de l'orb" a Godella, València. No perdeu l'ocasió de sentir els seus versos, de parlar amb el poeta, de gaudir d'una vetllada de bona poesia.

BONA SORT, FRANCESC!

TRES MICRORELATS

2010-08-06T18:52:00.028+02:00

Aquest cap de setmana he entrat sota mínims, sols penjo una terna de micro relats, si arriben a micro. Això ho fa l'estiu. Caldrà tenir paciència.

+ + + * * * + + +

(Malsons) - Cansat de córrer

Darrere de la gegantina tija del gerani respiro, el tiranosaure ha passat sense veurem.

* * *

Fotografia: Ferran d'Armengol / Bar Ra, plaça de la Gardunya-Barcelona

(Històries del xat) - Enganys a la xarxa

Una mirava la seva rosa, l’altre el seu llibre.

—Em pensava que eres un home!

—I jo també de tu.

* * *

(Va dir prou) - Fugint de l'aparador

Ell portava quinze anys vivint amb la noia dels seus somnis.

Aquell matí, ella va cansar-se de no ser real.

* + * + * + * + *

UN REGAL PER L'ANNA-BEL·LE

2010-07-30T17:58:00.003+02:00

Aquesta setmana us porto de passeig pel Regne Unit. Un relat de tocs clàssics. Espero que us agradi.

Un regal per l'Anna-Bel·le

Abans de tot l'enrenou, ja feia temps que esperava ser convidat a la casa de camp d’en Brady. Amb ell sempre havíem estat bons amics, era una qüestió secular que s’havia renovat de generació en generació, seguint una tradició establerta pels nostres pares i avis. Però poques setmanes abans, un mal entès, diguem-ne familiar, havia refredat la nostra assídua relació; fins i tot en les circumstàncies actuals, poc esportives en podríem dir, un cavaller hauria de saber mantenir les aparences.
El motiu calia arranjar-lo, i de ben segur que tots dos havíem pres les mesures que creiem convenients, parlar-ne era un primer pas, o potser no...

—... va ser en aquella festa d’aniversari quan tot va estroncar-se, ho tinc clar... però abans de començar a beure i parlar, m’he de prendre una pastilla, el meu amic Edgard me l’ha receptada, i jo sempre li faig cas... tens un got d’aigua?

En Brady va aixecar-se per apropar una gerra que tenia en una tauleta supletòria, a tocar dels finestrals, que va ajustar adduint que s’aproximaven núvols de tempesta. —Plourà... —va dir sec, sense deixar de mirar al cel.

Quan ja m’havia engolit la pastilla amb l’ajut de l’aigua, em va convidar a picar aquelles pastes que tenia a l’abast de la mà, però sense decidir-me a tastar-les. —Prova-les, estan molt bones, —me les oferia atansant-me la plàtera.

—Per què no?

—I això que em comentaves... com has arribat a aquesta conclusió?

Per fi va anar al gra, així era millor, però potser es pensava que amb una sol·licitud tan pregona, la resposta seria diàfana, però havia errat el seu veredicte. Potser hauria de revisar els seus instints i acceptar que no tot és com ell ho vol veure i creure, i acceptar les altres realitats que viuen fora del seu camp d’observació microscòpic.

—Encara rumies la resposta? —Insistia.

Havia donat un parell de lentes voltes al Porto que banyava la meva copa. Sempre havia tingut una preferència especial per aquest vi que em feia portar de Portugal. Fort, un xic aspre, i amb un cos que treu el singlot.

Vaig mirar-lo fixament en els ulls, intentant amagar-li dubtes i també la manca de voluntat per oferir-li respostes, coses que no volia corroborar-li a ell.

—Cal que sàpigues de què va tot? —Li vaig demanar.

—Les preguntes les faig jo... tu sols has de respondre...

Com era possible que no ho entengués? No pensava dir-li la veritat. O el que seria encara pitjor, ho sabia, sabia que no pensava dir-li la veritat, i volia una història, tan sols una petita llegenda urbana per a la seva col·lecció de curiositats. Llàstima que no li havien de durar gaire.

—Està bé, t’explicaré el que evidentment vols sentir, però m’hauràs de posar una altra copa d’aquest vi que tant ens agrada.

—Certament, i tenint en compte que tu l’has dut i l’has pagat, pren-ne tan com vulguis...

—No hi ha res com ser agraït, amic...

—Explica’m, no et vull tornar a fer la pregunta, —va deixar amb sequedat, després de servir d’una manera generosa les dues copes.

I mentre ho feia, vaig observar la cambra que m’envoltava. Clàssica, sòbria, una biblioteca farcida de volums. Les quatre parets eren plenes de llibres, llibretes i llibrots. Volia fer-li creure que cercava inspiració en aquella peça de la casa, en la decoració. En tot l’espai sols hi havia una pintura, un regal d’aniversari de la meva dona a la seva. Estava penjat just sobre la xemeneia, ara apagada. Una trista làmpada il·luminava escassament el rostre que ens observava des de la seva privilegiada situació. Fora d’aquella estança, més enllà dels porticons tancats, una tempesta començava el seu espectacle amb una gran tro. La llum d’un llamp es va deixar veure entre les escletxes dels finestrons.

—Tot va començar una nit de...

—Tempesta, potser? Que poc original, amic.

M’havia dit amic? Tal com anaven les coses, sols podia pensar que això començava a posar-se interessant.

—De tempesta, certament, si no et sap greu.

—Pots seguir, dispensa, no pretenia molestar-te ni interrompre la teva narració.

—Però ho has fet, —ho havia deixat anar amb un cert toc d’ironia, que ell, evidentment en la seva ignorància diplomàtica, no va saber copsar. —Amb llamps i trons, i de mil dimonis.

Vaig fer un glop assaborint el líquid de la copa, i obrint un parèntesi sense cap altre excusa que el fet d’intentar captar amb més interès la seva atenció.

—Anna Bel·le m’havia telefonat al despatx, dient-me que no l’esperés a sopar, que marxava a casa de la seva amiga Jennifer Lee. Vaig acceptar el seu pla i li vaig comentar que quan tornés no em despertés. Havia tingut un dia molt feixuc, i volia anar a descansar aviat. I així ho vaig fer, sempre després de prendre un gotet d’aquest vi tant excel·lent...

—I quan dius que va ser això?

—Just la darrera nit que vàreu venir a la ciutat... no vols una mica més de vi? Oi què n’és de bo?

—Té bon cos, o reconec, però, continua...

—L’Anna Bel·le és una xicota molt bonica, i com ja saps, ens duem vint anys. Força diferència d’anys per acomplir amb ella totes les nits, amb prou feines em fa content dos cops per setmana. Ja vaig camí dels seixanta anys, i algunes articulacions no em funcionen com abans, i altres coses em fallen... tu deus sentir símptomes similars.

—Jo estic com un roure... i ja els tinc els seixanta anys, com bé deus recordar, vareu venir tots dos a la festa d’aniversari, ho va dir mirant la pintura de la xemeneia.

—Mai podré oblidar aquella vetllada, una nit xafogosa, per cert.

—Sembla que hi tens una fixació per recordar el clima de les nits, —va dir tot afluixant-se el nus de la corbata. —Puc entendre que evites explicar-me els fets que m’han dut a convidar-te a la meva casa de camp... i et repeteixo, que em dol que l’Anna Bel·le no hi sigui amb nosaltres.

—Ja t’ho he dit, descansa a casa, ha patit un esglai, però com és jove, se’n sortirà aviat, coses de dones, no has d’amoïnar-te gaire, el proper cop, et vindrem a veure tots dos, és una promesa.

—Hi compto.

—Pel que jo sé, ho pots donar per fet.

Va ser aleshores quan vaig observar els primers símptomes. Va aclucar l’ull esquerre, com si un tic li hauria fet tancar de cop, i tornar a obrir en un segon. Ell no havia sentit res, em seguia mirant encuriosit, bevent de la seva copa, acabada de reomplir.

—Per cert, la teva dona, la Maragda, com és que tampoc ha vingut a la casa de camp? Sé que li agrada molt passejar pels teus boscos.

—Coses de dones, també, no cal fer-hi cabal.

Vaig alçar la copa i vàrem brindar sense fer-les dringar, a distància. Vaig deixar anar un somriure, els tics, cada volta, eren més seguits, i en deixar la copa d’ell a la taula, va estar a punt de tirar-la. Va ser en aquell precís moment que ho va començar a sospitar.

—Què porta aquest vi?

—Portar? No entenc la pregunta, aquest cop.

—Sí que ho entens, què hi has posat? Em sento fluix, jo, que sóc tot un roure... m’estic marejant per moments, em puja al cap el seu efecte.

—Una recepta del meu amic Edgard, res de dolent, no cal que pateixis, ara, degusta tranquil i escolta el relat que t’estic oferint: Ara ha de venir el millor de tot.

—Afanya’t, em sembla que em ve son.

—Cinc minuts i enllesteixo.

—Seran força minuts... no crec que els sobrevisquis...

—Sobreviure...jo? no t’entenc.

—He posat cianur a les pastes, aquestes que tant t’agraden...

—Ets molt bromista Brady, cianur...

Un intens dolor pectoral va colpir-me de cop, no sé si per la noticia del meu amic, o per alguna cosa que s’escapava al meu enteniment.

—Tinc una opressió en el pit... no sé que em passa...

—Tu ets el metge...

—Està bé, confessaré que aquella nit vaig passar-la amb Maragda... mentre tu la passaves amb l’Anna Bel·le... podríem haver signat un pacte de cavallers, però no, tu volies una solució... i ara, ara ja és massa tard...

—Així, doncs, t’ho va dir la meva dona.

—Sí, i ella sabia que jo faria el que estem fent.

—Matar-nos mútuament... i cobrar l’herència... elles dues...

—Per anar a viure juntes.

—Tu també o sabies?

—Si, però... no m’has dit que t’ho va dir...

Sé que vaig caure al terra amb la copa a la mà; va ser com em varen trobar a mi. En ell el trobaren assegut a la seva eterna butaca, amb la copa aferrada entre els dits i el gest adust, seriós i sense la corbata.

Encara caient, vaig fer una última llambregada a la cara que des de sobre de la xemeneia semblava somriure’m, o riure-se’n, directament. Tan bonica com havia quedat Anna Bel·le en aquell retrat que li havíem regalat a la Maragda en el seu darrer aniversari. Segurament, a la mateixa hora devien estar sopant en un bon restaurant de Londres, celebrant la seva llibertat, i la felicitat del seu amor encobert. Quan tornin a casa i tastin el Porto, no trigaran en deixar de riure.

ABISMES

2010-07-26T00:12:00.000+02:00

Aquesta cançó del vídeo, amb imatges de la pel·licula "Final Fantasy", m'ha inspirat aquestes paraules.

Abismes

Com una ombra que vola pel cel,

gemego i planyo el nostre amor,

marcat per la culpa idiota

d’un oblit no desitjat,

... em creus...?

Sé que no, no em creuràs,

però no puc fer-hi res,

ni amb mil roses

podré fer-te pensar en mi

...un cop més.

Aquest cop escoltaràs altres veus

que no et miraran els ulls,

ells et mentiran millor

que no vaig fer-ho jo, no ho saps...

... com crema el meu cor.

El teu pit guarirà un nou amor

lluny de tot el que vàrem ser,

el distanciaràs en l’oblit.

No m’ignoris del tot, no

...sé que faig tard al mai més.

Mai més tornaré a veure la pluja

tal com la vèiem tu i jo.

Seré conseqüent amb el nostre últim adéu,

llençat a l’abisme d’una autopista deserta,

...en pagaré el peatge.

No hi fa res, pagar,

tot és possible, malgrat la distància.

Potser deixaré de plorar-te,

potser et duré un pom de flors,

... potser deixaré d’estimar... te...

Pot ser.

Deixaré prompte de plorar,

l’abisme del nostre despit.

COSES BONIQUES

2010-07-23T19:01:00.020+02:00

Aquest cap de setmana torna a tocar poesia. I per començar, allò que podria ser un comiat.

Coses boniques

Que cap cosa bonica

es pensi òrfena

del meu esguard.

Que cap natja cosina

deixi de sentir

un pessic de passada.

He vist voleiar el pardal

lluny del niu, lluny de l’arbre,

sota la pluja fina,

el faré cantar en els caus

de llebres i conills afamats i xops.

Em sentiràs cada dia

en el ronc i l’estossec

que tant t’irritava

i que tan familiar era,

com aquell somriure, trapella,

i la mirada erràtica.

No us dic adéu,

això ja ho feu vosaltres,

aniré a cercar els amics,

la família...

No serà estrany que, però,

em trobeu amb un got a les mans,

els espirituosos, diuen,

són bons allí on em porten.

Imatges i paraules de Ferran d’Armengol

APRENDRE A NEDAR

2010-07-18T23:24:00.001+02:00

Aprendre a nedar

Platja de Portinatx - Eivissa - Illes Balears. Foto Ferran d'Armengol.

No li cal, però passa per davant la meva taula del restaurant, dissimula i em mira de reüll, observa que sols hi ha un servei, que ningú em fa companyia, com les altres nits. Ella també està sola, dues taules més enllà.

Aquest mati quan estàvem a la platja m’hi he fixat, amb la seva mirada amagada per uns vidres negres, exhibint el seu cos bru, magnífic, caminant ara sí, ara també, fins la dutxa. Silueta excelsa que es va xopant de la fina pluja d’aigua, amarada la dolça pell, tan desitjable. I els meus porus s’estremien quan les seves mans feien córrer l’aigua fora del seu cos, tan delicada ella, però tan segura i amb aquell deix de timidesa que la fa tan atractiva, seductora. Voldria que aquelles mans foren les meves, li faria córrer l’aigua fins deixar-la eixuta del tot.

Quan camina fins el mar no puc apartar-ne els ulls, em cal anar fins on trenquen les ones. Allí observo com domina l’art de la natació, amb lleugeresa demostra el seu estil de sirena, ara fica un braç, ara l’altre, ara treu el cap, ara l’amaga. De sobte s’atura, alça el cap i sé que em cerca, quan ja m’ha vist descansa panxa enlaire, absorbint amb frescor els càlids raigs del sol. Jo observo amb cara fascinada i em deleixo per aprendre a nedar al seu costat.

Aquesta nit a la seva taula del menjador no s’asseu sola, amb ella hi ha un jove que ja havia observat rondant-la dies enrere. Dissimular mai ha estat el meu fort, la meva mirada ho diu tot. Ella riu, coqueteja amb ell, però de cua d’ull no em perd de vista. A ell se’l veu nerviós, és massa jove, ni es fixa en mi. Quan he acabat de sopar passo per la seva taula, li faig un senyal per què em segueixi, ella m’entén i amb la mirada em somriu, dissimulant un cop més, però no es mou del seu seient. Quan deixo el local escolto el seu riure encisador.

Al matí el noi li fa companyia, però per la tangible distància dels seus cossos, diria que el jove encara no ha tastat el llit d’ella, ni ella el d’ell. No han fet el següent pas. No em queda gaire marge d’acció, aquesta nit l’atacaré, amb astúcia... no fos que perdés el tren. Sé que ara també m’observa, el seu posat, malgrat el noi, és el mateix de tots els dies. La mateixa representació de tots els matins a la platja, ara amb un espectador ignorant de tot.

Torno on trenquen les ones, suaus avui, el mar és una catifa, crec que m’atreviria a seguir-la, però no ho faig, m’estic a la vora, deixant-me besar els peus per les ones insistents i alhora esperant que ella vulgui ser la meva mestra de natació.

Surt de l’aigua i s’atansa fins on m’estic jo, s’asseu al meu costat. —No saps nedar?— em diu suaument i càlida, —Si vols te n’ensenyo.— La meva torbació és evident, me la miro descaradament quan ella s’afluixa els sostenidors del bikini i li roden fins el ventre, s’estira mentre es pentina la seva rossa cabellera amb els seus llargs dits de princesa. Em mira i somriu, s’incorpora i recolza les seves mans a l’arena fent tibar el cos enrere. —T’agraden els meus pits?— no puc badar boca i se’m nota. —Si no ens afanyem, el potiner que dorm a la gandula del costat de la meva els tastarà abans que tu.

Un garbuix de pensaments lluiten per obtenir el principal criteri dels meus actes, i un d’ells és llançar-me allí mateix a sobre d’ella i omplir-li el cos de petons i llepar-li la sal que el mar li ha enganxat amb tant de tacte i senderi, però no puc, massa gent mirant-nos, tot en dos segons, el temps just de posar-me les mans a l’esquena, descordar-me i deixar caure els meus sostenidors per demanar-li...

—Què en penses tu dels meus?

Somriu mentre els admira amb un deix d’aprovació.

—Ara podria ensenyar-te a nedar, i al vespre en podem seguir parlant.