CHOP SUEY

Un cop més, el bloc de Relats Conjunts m'ha cridat l'atenció, i aquesta és la meva visió dels fets.

Chop Suey - Edward Hopper - 1929

Velles companyes d'escola prenent un chop suey

—Estic molt contenta d’haver dinat amb tu, feia tant que no ens veiem. I per cert, m’encanta el teu barret blau, és molt modern.

—Me l’ha comprat en Ron, al Ricky’s de la 57, entre Basleys Park i l’edifici del Hearst Magazine, em va dir.

—A tocar del Hudson Hotel! Molt murri en Ron, i què hi feia per allà?

—No havia caigut que estava a tocar del Hudson...

—De l’Hotel Hudson, ja saps que si va a fer per allí, oi?

—No m’enganyaria ell, mai, i encara menys em compraria un barret a tocar de l'hipotètic lloc per a les seves cites amagades. No em facis voltar el cap!

—Jo sols volia ajudar.

—Mira Rita, no sé pas que hi fem prenent-nos un Chop Suey en el barri xinès, tu i jo, que mai ens havíem portat bé a l’escola. Precisament, ahir en parlava amb la Glenda, diu que tens una vida una mica llibertina, que si quedàvem, hauria de vigilar amb tu, que no ets aigua clara.

—Dory, filla meva, feia molt que no ens veiem i de la Glenda t’he de dir que li vaig pispar un xicot a la universitat, i no m’ho ha perdonat mai, coses de jovenetes. Ara ja no tenim edat per baralles de pantalons.

—Mira, marxem, que el mansoi del teu darrere està a punt d’encendre un cigarret, si el Ron sent que faig olor de tabac...

—Et té molt collada el teu Ron...

—Marxem?

—Està bé, ja pagaré jo, aquest cop et convido.

—No sé si tindrem un altre cop.

—Sí, dona, pels vells temps, hem de fer una copa plegades una nit d’aquestes.

—Si vens amb un acompanyant...

—No, el meu xicot no vindrà... ho tinc difícil per fer-lo anar a festes... és casat.

—Mira Rita, millor ho deixem aquí, em fas patir i el Ron no sap que ens hem vist, tal com vas demanar que fes.

—Ets un encant Dora, ja ens telefonarem.

—Adéu Rita, no em tornis a telefonar, mai més. No vull sentir-ne a parlar més de tu, i del Ron, ja me n’encarregaré jo d’ell. De moment encara em fa regals, i pel que he entès de la teva trobada, faré per no deixar-li temps a perdre amb altres activitats que no siguin familiars, estic embarassada i ell encara no ho sap, espero que no m’esguerris la noticia. I per cert, ja he pagat abans, quan he anat al tocador. És l’última cosa que en treus de casa meva, si no ho he entès malament, ja t’he pagat massa coses, i sense saber-ho.

—Com a mínim, et diré que el chop suey estava molt bo.

—Doncs escura bé el plat, que en això d’escurar ets una artista. La Glenda també em va comentar que ho feies molt bé, en tots els sentits. Adéu-siau Rita.

 

 

 

Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2012

Edward Hopper - selfportrait (1925-1930)

EDWARD HOPPER a la wikipèdia

Chop Suey EL DIBUIX A LA WIKIPÈDIA

UN FIL DE SANG

En el concurs de micro relats de l'ARC, aquest curs es parla de sentiments, i en el mes de Gener toca la por. I aquesta és una de les més ancestrals.




Cementiri en els Jardins de Santa Katerina . Stockholm . Suècia - Fotografia: Ferran d'Armengol

Un fil de sang

“—No tens necessitat...

—Però ho vull.”

Fa dies que hi rumio i no me’n surto, em sento garratibat i fred. Reconec la vella sensació d’estar immers en una etapa de depressió creativa, feia temps que no em sentia tan emmurriat. Odio les anades i vingudes de la inspiració i el vegetar dins d’un defalliment vital dominat per l’angoixa. En aquest estat, prefereixo seguir dormint, i mirar endins, on hi sento olor de terra humida, records d’estius de la infantesa quan, tot seguint una ferum peculiar, vaig trobar un gat mig enterrat a tocar d’un arbre, es barrejaven la fortor de la mort animal i la humitat del terreny remogut. I ara sento l’olor en els narius de la memòria, i no puc concebre com es fa això de flairar dins dels records olfactius, no ho entenc, però em passa. Com em passa el sentir aquell xiulet persistent que no deixa de sonar dins del meu cervell, entre timpà i timpà, constantment, sense defallir en cap moment, i sols falta que jo hi pensi, perquè soni amb més estridència. Curiós, ara no l’escolto.

I persegueixo imatges, que com somnis reviscuts passen per davant de la meva còrnia però mai fora dels ulls. Reflexos inconnexos, records sense sentit.
Obro els ulls i la fosca m’envolta, una sensació angoixant m’oprimeix l’estèrnum. Bellugo les mans i palpo una tela suau que m’encaixa tot el cos. Puc percebre un so apagat, música de violins potser. El cor es dispara quan puc admetre on sóc. Em sento defallir, respirar es fa feixuc, no m’ho puc creure. Escolto veus, una és de l’Alba, la reconec. Tinc els ulls oberts com plats, però no veig res... no em pot vèncer la por! m’he de mantenir despert, però com?
Ara sí, una escletxa de llum, podré moure’m.  
Estic cansat. Seguiré fent força, fins l’últim alè.
Fins quan el cor ha dit prou.

“—Els ulls! —acompanyant un xiscle esgarrifós, l’Alba es tapa la cara. Volia afrontar el rostre seré i apagat del seu pare, però no esperava trobar-lo mossegant-se la llengua i amb un càlid fil de sang llepant-li els llavis.”

Ferran d'Armengol
Terrassa - Gener 2012

HAIKU - BANALITAT I DESTÍ

Veient una imatge, crea un haiku o tanka, entra a Relats en Català i participa en el seu repte japonès. 

Camí - imatge cedida per Angie de RC

Banalitat i destí

Trémer pel dubte,

polsegós incert destí  

d’un horitzó pla.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Gener 2012

VIURE SENSE TU

Aquest dies de Nadal hi ha gent que sent d'una manera més punyent la manca dels absents, aquells amics o familiars que ja no hi són. Jo procuro pensar-hi tot l'any, i així, aquest dies no es fa tan feixucs.

Sagrada Família, el naixement. Foto: Ferran d'Armengol

Viure sense tu

Viure sense tu en aquest món

és fer el camí amb la pruïja

dels records que no ho són,

és viure en un plany que confon.

Volen els teus instants,

com gotes de fina pluja

que de l’abast del teu entorn

l’aire les fa ser emigrants.

Et cercaré amb els ulls quiets

amb les mans i amb les dents,

amb el seny hieràtic

de qui sap que ja no hi ets.

Sobreviuré amb l’orgull estàtic

de qui convoca tan melangiosa absència.

I abstrauré la teva presència

evocant testimoniatges, no del tot absents.

Ferran d'Armengol
Nadal 2011





Agrair a la Sílvia que m'ha descobert aquesta cançó. No, no és una nadala, però m'ha inspirat el poema que heu llegit abans.

ESPERARÉ EN EL LLIT - (ORACIÓ)

 A la plana dels Relats en Català, aquest mes segueixen amb el premi de micro relats a la rádio, i dins dels sentiments, tema central d'aquest curs, a Desembre li toca "Desig". I jo us presento un desig de saber coses, tan importants com la que demana la meva protagonista.

Masia a la ruta Les Preses-Girona - Foto: Ferran d'Armengol


Esperaré en el llit – (Oració)

Ha succeït just quan m’acabava el got de llet calentona, asseguda a la taula de la cuina, i no puc res més que donar-te les gràcies, Sant Jeroni, per escoltar els meus precs demanant-te saber-ne l’hora, un afany senzill, sempre ho he pensat. He telefonat a la meva filla i li he explicat; m’ha dit que venia volant, jo li he dit no corris, faràs tard igualment. El cansament em colpeix, viure en aquest casal solitari em fa venir basarda, però és casa meva. El poble no està lluny, vint minuts a peu, set o vuit en cotxe per un camí intransitable quan plou, com avui. No hi ha temps. Per això vaig demanar-te de saber el moment, i quan fos l’hora, m’avisessis amb dos trucs a la porta. Com els que ara mateix han repicat amb força. Me’n vaig al llit, clouré els ulls i esperaré, pacient, aquesta angoixa no em deixa respirar, i ja conec el destí. No és la primera vegada que sento aquest neguit estrany que em corseca, però n’és la primera que em piquen dos cops a la porta, i a fora no he vist ningú.

Ferran d'Armengol

Terrassa - Desembre 2011

MALGRAT LA PLUJA

Sembla que m'he abonat als relats conjunts, i res més. Serà la tardor que ho fa? 

  

Malgrat la pluja

No és tan difícil, sols és qüestió de sortir de casa. Sí, avui plou i fa aire. El migdia fa estona que ha passat, però he sortit de casa. Els carrers negats de gent atrafegada amb ganes de tornar al seu domicili familiar. I jo? tan sols vaig de visita, sense presses.

Com no tenia ganes de fer-me el dinar he anat al restaurant d’uns amics, feia temps que no els visitava, res no els ha canviat el bon humor, diuen estar cansats de tanta feina, però se’ls dibuixa un discret somriure; els ha fet molta il·lusió veure’m. Primera victòria del dia. Després he anat a una llibreria de vell a la Barceloneta per cercar un llibre de poemes del Quasimodo, el llibreter feia dies que m’esperava, el tenia dins d’un paquet per a mi. M’ha preparat un cafè amb la seva vella italiana, no vol ni sentir-ne a parlar d’aquestes modernes que van amb càpsules. Hem rigut abraçats i ens hem acomiadat després de fer-li dos nous encàrrecs i amb la promesa de quedar un dissabte per menjar-nos uns musclos a la marinera, tot mirant el mar. He agafat el metro i m’he encasquetat els auriculars a les orelles, volia intimitat i tendresa, m’he posat unes cançons velles, o no tant, de la Chantal Kreviazuk, he començat amb “Eve”, i després tot ha seguit rutllant de meravella. He arribat a la meva estació; Hospital Clínic. El meu germà gran m’esperava, feliç i jovial. Hem xerrat, hem rigut una estona, allò que ens permetia la cambra i el veí. Ha caigut la promesa d’un dinar de pel·lícula tan aviat com es trobi bé per caminar, abans del Nadal ens hem assegurat; ho farem! Ha vingut la seva dona, ens hem rigut també amb ella, i ja era tard, he fet camí cap a la llar.

Un cop dins la solitària llar, m’he ficat de dret a la cuina on m’esperava aquella litografia de la tardor d’Arcimboldo, la vaig comprar a París, un dia de pluja. Molts cops me la miro, com quan tinc gana fora d’hores. La miro amb insistència i la gana desapareix.

I crec que he viscut un dia, sense exagerar, desbordant. És curiosa la tardor d’aquest retrat del senyor amb la cara plena de fruites i hortalisses. Quines coses em passen pel cap, i penso que he viscut amb majúscules, un dia meravellós, que malgrat la pluja m’anega el cor, avui li he fet veure el sol.

Ferran d'Armengol
Novembre 2011

 

Avui us he afegit una mostra de la banda sonora que m'ha fet companyia tot escrivint el relat.

CONÈIXER LA BÈSTIA

El bloc dels Relats Conjunts proposa una nova imatge per treure-hi suc. Aquest cop faig un parell de micro relats, amb dues visions diferents del mateix tema. -

Escena de la pel·lícula "Temps moderns"

Conèixer la bèstia

Sí que és una mica salvatge aquesta tasca que m'han encolomat. Tot plegat ara entenc per què em deia l'anterior mecànic que aquesta era una feina que em faria conèixer els racons més íntims de la bèstia. 

Passaran els anys

M'han dit que en el futur els caldrà aquesta maquinària que avui reparo, i ja és ben curiós, de ben segur que s'estaran a la feina més hores que un rellotge i per quatre monedes, com jo, més o menys. Ara que els  nostres sindicalistes estan treballant de valent per reduir la jornada, en el futur faran que tot torni a  restar com ara, això sí, amb estris més menuts. M'agradaria veure com s'ho fan quan calgui adobar-ho, per encabir-hi dins algú com jo mateix.

Octubre 2011

Ferran d'Armengol

MIRANT ELS ESTELS

Un altre cop tenim els micro relats del concurs de l'ARC a la ràdio, aquest curs parlarem de sentiments, i aquest més d'octubre toca "alegria".

No ho deixeu passar, participeu-hi!

Com més serem, més riurem.

Via Làctia amb les Perseids

Mirant els estels

Hem pujat la carena, sembla una cosa senzilla a primer cop d’ull, però la veritat, em faig gran i cada dia em costa més pujar-la, però jo sé que li agrada i per ella viatjaria a la Lluna.

La Laura va voler venir. Em va dir “—Amb les nostres pensions, podrem viure de meravella en una illa com aquesta.” Vivim lluny de qualsevol centre important de població, però estem connectats via satèl·lit amb la família que tenim a casa, a Cardona. Tants cops havíem pujat al castell. Fins que la malaltia la va començar a vèncer.

Els habitants de l’illa ens respecten. Ens han batejat amb un mot estrany que un xiquet del poble ens l’ha traduït a l’anglès, diu que l’estudia a l’escola que hi ha en l’única població que té una mica de vida, a quinze quilometres del nostre nucli a tocar del mar. “Àngels de la nit”, en diríem en Català, del nom que pronuncien en la seva llengua, jo els entenc alguna cosa semblant a “puputs”. Algun cop ens acompanyen, com aquesta nit, que els núvols no ens emprenyen.

Fa poc que hi som, i no crec que ens hi estem prou temps per arribar a entendre’ns.

Dalt la carena hi ha una esplanada sense arbres, un espai on hi aterren els helicòpters. De fet, és com nosaltres vàrem arribar. Era la millor opció.

Els indígenes s’estiren fent rotllana al nostre voltant i miren al cel, com ho fem nosaltres. Deixo la Laura estirada sobre una manta i la miro, el meu estel, l’únic que podia fer que jo em desplaces fins aquesta illa, tan lluny de casa.

La miro amb vivesa i, com totes les nits, li descobreixo una ganyota d’alegria. Fa cara de nena petita que ha assolit el seu somni.

Sé veure que s’apaga, com ho fa un astre d’aquests que omplen el firmament. Si deixo escapar una llàgrima, la netejo sense distreure’m, no vull que la vegi si per un moment deixa d’observar la Via Làctia i em cerca la mirada, sap que l’esguardo en silenci, si veu que la miro, em somriu.

La seva alegria m’ha fet viure fins avui, quan ella marxi... seguiré mirant els estels.

Ferran d'Armengol
Octubre 2011

MORT D'UN POETA

Avui no tinc paraules.

Salvador Iborra i Mallol

Mort d’un poeta

S'ha parat un rellotge

sota el llamp de l'acer,

a mort la poesia, de matinada,

estesa a les fredes llambordes

d'una ciutat que es va perdent,

que de mica en mica

es va perdent,

dins un laberint

de raons absurdes.

Ferran d'Armengol

Octubre 2011

Un capvespre a la mediterrània

TOP HAT - Mai no ho diries

Aquesta setmana a la plana de Relats en Català he estat força més actiu que tot l'estiu junt, i he participat en algun dels reptes, el conte que avui penjo participava en el Repte anomenat Clàssic, era el 482 i ens proposava parlar d'aquesta admirable parella de ball cinematogràfica del segle passat.

Cartell de la pel·lícula  TOP HAT, amb Ginger Rogers i Fred Astaire

Mai no ho diries

“Vol seduir-me, ho sé, amb aquella mirada... de peix bullit.”

—Per quanta estona en tenim, Mark? —demana la Ginger.

—Trenta segons, hem de fer l’últim tros del ball a la terrassa, anem amb retard i demà comencem a l’estudi dos, hem allargat massa aquesta escena.

—Marky, ja saps quin és el meu problema...

—Mira “Giny”, aquests problemes teus... ja saps com m’agraden, oi?

Mark amanyaga la Ginger abans de deixar-la amb el següent retret a la boca. Ella li somriu, però quan sap que ja no la veu posa cara de pocs amics, es gira en rodó cercant el camerino de maquillatge, on l’assistenta l’espera, ociosa, mastegant un xiclet.

—Vine preciosa, la Barbie et farà lluir aquesta carona apagada.

—T’hi va la feina, maquilla’m com saps.

La Ginger tanca els ulls i refà la coreografia on l’han deixada a l’últim tall. Se sent baldada, però recorda que una colla d’amics l’espera en un bar del Sunset, a la fresca. Voldria ser-hi ara mateix per no haver d’aguantar més aquell mamarratxo finolis que té per parella... “el millor dansaire del cinema...” n’està farta. Li cal una dosi de Jack Daniels, sense gel.

Tornant cap el plató, veu que el Fred l’espera.

“Ja hi és. Va dient que no m’aguanta, jo sé que li cal a aquest figurí cregut. Però al meu llit no s’hi ficarà pas.”

—Gin! Vens princesa? Ànims que sols ens queden trenta segons de ball... i el petó, —li deixa amb un somriure a cau d’orella.

—Ets una mica... porc, no et sembla Freddy? –xiuxiueja ella simulant un afectuós petó a la galta.

—Això és el que vull!! — brama el Mark amb l’amplificador de veu, —amor, petons, bellesa, dansa, sols això xicots. Posicions!

“Trenta segons eterns per ballar com els àngels. I per poc que es passi al final, li mossego els llavis, guaita que és cregut l’estaquirot aquest amb el tema del petó. Sort que per contracte he assolit que no tregui la llengua fora de la boca.”

—Talleu! És bona! – brama el Mark dos segons abans d’hora. —Ho veieu parella? La gent sempre xerra més del compte, ho feu de meravella! Au, fins demà.

“Quina ràbia, ha tallat just quan començava a aproximar-se’m. Fora mossegada, esperaré a la propera, segur qui ha un altre ball amb petó, ho tornaré a intentar, encara en farem tres més... llàstima, avui que em veia amb cor!”

—Què penses Giny? —demana el Fred.

—Has de pagar per saber que passa pel meu cap. Fins demà Fred, —el talla.

—Sigues puntual, aquest cop, —li pica l’ull.

—Sempre ho sóc, ja ho saps, —somriu ella.

“T’odio, però no aconseguiràs fer-me quedar malament, sóc millor que tu, això també ho saps.”

El Fred encén una cigarreta, somriu mentre veu marxar la diva.

—M’agrada que no us porteu bé —diu el Mark, venint pel darrere, —ja m’ho deia un vell mestre, els pitjors enemics posa'ls de parella.

—Potser tenia raó, —deixa pensarós en Fred, tot alenant un fil de fum.

Ferran d'Armengol

Setembre 2011

Enllaç a l'imtage de Top Hat a la wikipèdia 

Si en teniu ganes, i us plau, llegiu el veredicte del jutge, molt divertit, paga la pena.

I per un xic més d'ambientació, el vídeo on s'inspira el relat. "Dancing Cheek to cheek"